El nostre cervell no està preparat per processar l'increïble volum d'informació que ens arriba cada dia, igual com el nostre estómac no ho està per digerir l’excés de dolor aliè. El periodista Cristian Segura, enviat especial a Ucraïna i que des de fa un any ens acosta l'horror de la guerra a través de les seves cròniques a El País, escrivia aquest dijous que d'un temps ençà té malsons i es lleva de matinada amb explosions imaginades. Dimecres, la corresponsal de TV3, Txell Feixas, enviada ara a Turquia, descrivia sobre el terreny la catàstrofe del terratrèmol explicant al Tot es Mou que molts dels supervivents passen les nits en blanc, sense dormir, en alerta permanent, per pànic que la terra els torni a tremolar sota els peus de matinada. Dues fotografies extremadament gràfiques que demostren com el bon periodisme necessita tant de l'empatia com de la de fortalesa suficient per dosificar i esmorteir el dolor.

Les tragèdies d'aquesta magnitud provoquen en l'espectador, i en la societat en general, tres fases. La primera, l'impacte. Aquell hòstia puta inicial que ens brolla de la gola en veure les imatges de milers d'edificis convertits en runa. Passada la sorpresa, entrem en el segon estat, més emocional, l'empatia, la connexió amb aquell horror, posant-nos per uns instants en la pell de les víctimes. Aquell pare agafant la mà de la seva filla morta esclafada entre dos pisos. Sentint el seu dolor, apartant la vista. Però com que l'allau informativa és tal, arriba un punt de sobredosi en què ja fem crosta. Ens impermeabilitzem, com a mecanisme de defensa. I ja no abaixem la mirada, simplement engolim sense mastegar.

La feina dels mitjans és precisament buscar l'equilibri per no caure en la fredor de les dades sense pecar de groguisme. Una missió massa sovint impossible. Tres mil morts, vuit mil, dotze mil, trenta mil. Suma i segueix. L'últim balanç oficial parla ja de quaranta-un mil morts pel terratrèmol de Turquia i Síria. Com si d'un dia per l'altre, tots els habitants de Vilafranca del Penedès morissin de sobte. Del nadó més petit a l'últim avi del municipi. Va passar amb la pandèmia, que de tant recompte diari de morts i contagiats, ens vam saturar. Vam acabar fent durícia. O això crèiem, perquè quan una cosa no es processa per excés, l'acabem vomitant d'una forma o una altra, somatitzada en forma d'insomni, d'ansietat, de depressió.

Aquesta setmana ha fet vint anys de la històrica manifestació del "No a la guerra". La primera gran mobilització que va desbordar els governants del moment. Un moviment transgeneracional. Dempeus contra el bel·licisme, però també contra les mentides d'un govern que inventava armes de destrucció massiva per justificar una invasió, com als noranta, els americans van bastir un relat a partir de la imatge d'un cormorà agonitzant banyat en petroli. Mesos després de les fake news de les Açores arribaria "el 11-M ha sido ETA". Una altra notícia falsa que acabaria sent la tomba del govern de José María Aznar. 
Amb les fake news passa com amb les catàstrofes. Correm el risc de fer crosta. I el nostre deure com a periodistes és seguir gratant perquè tot supuri, tenint prou cura per prevenir la infecció.