Els processos d’alliberament nacional, en els països colonitzats del tercer món, han estat protagonitzats, generalment, pels sectors populars i, ben sovint, encapçalats o representats per una sola organització política, a cops políticomilitar.  En el primer món en el qual nosaltres ens trobem, però, la independència serà nacional o no serà.  És a dir, serà de tota la nació i de les seves diferents classes socials, arreu del territori i amb caràcter plurigeneracional, o no serà. És del tot inviable pensar en un projecte emancipador que sigui excloent ja d’entrada i que tingui en compte només les àrees metropolitanes o, contràriament, tan sols la Catalunya central o empordanesa. I també ho serà si no té present que el creixement de l’independentisme ha vingut, entre altres factors, per la seva diversificació ideològica, a partir del moment que l’horitzó final d’una Catalunya independent ha deixat de ser defensat exclusivament per l’esquerra,  a ser-ho també per la dreta democràtica. Progressistes i conservadors, des de comunistes fins a democristians, passant per liberals, socialdemòcrates, socialistes o verds, defensen avui aquest projecte col·lectiu.

Una aspiració d’aquestes característiques no pot fer-se, pel seu pes demogràfic i la seva ascendència social, sense el món convergent, ni contra aquest, amb la sensació per part d’aquells que hi pertanyen que en poden quedar al marge, pel simple fet de ser dels darrers a incorporar-se a l’independentisme. Però no pot fer-se tampoc només des de l’espai convergent o moderat, ni tan sols des de l’univers virolat de JuntsxSí, pretenent deixar pel camí l’independentisme diguem-ne revolucionari, amb una tradició reivindicativa amb dècades d’història darrere seu, de manera que durant molt de temps era l’únic independentisme existent. Sobretot perquè aplega al seu voltant amplis sectors de les generacions més joves, a diferència de l’anterior, més ben assentat entre gent de mitjana edat cap amunt. La nació, que és de tots, els necessita a tots per a reeixir en un mateix projecte d’estat, per a poder disputar-se després, a les urnes, el projecte de societat que es voldrà construir a l’interior del nou estat.  Exactament igual com en tot el món occidental a què pertanyem, amb un sistema de partits plural i amb eleccions democràtiques regulars per a accedir a l’administració i govern de les diferents institucions. I tan senzill com acceptar que guanya aquell que aconsegueix la majoria.

Justament, ara, hi ha qui té força més suport que uns altres, indiscutiblement, però la majoria parlamentària suficient per a investir president i governar sense sobresalts ni sorpreses, una majoria còmoda i segura, no la té ningú. Han passat mes de tres mesos d’ençà d’unes eleccions que havien de ser, segons uns, un plebiscit i que, si ho va ser, el vam perdre, perquè els plebiscits es compten amb vots i les eleccions amb escons.  Podem dir-ho com vulguem, dissimular el que va passar o autoenganyar-nos, però la realitat és aquesta i no admetre-ho dificulta la trobada de solucions. Escric aquest article el dia dels innocents i, em sap greu dir-ho, però més enllà de la incomprensió, la fatiga i l’emprenyament que genera el carreró sense sortida actual, és de justícia reconèixer que, a hores d’ara, també comença a proliferar una certa conya a l’entorn de l’anomenat procés, fins i tot entre aquells que sempre n’han estat i en són partidaris.
 
Sorprèn com, a diferència de la feina ben feta pel Consell Assessor de la Transició Nacional en l’àmbit jurídic i legal pel que fa a possibilitats futures, no s’hagi fet el mateix en relació a la preparació i previsió de diferents escenaris politics i electorals com els que, al capdavall, s’han acabat produint. La independentització ambiental de la societat, al Principat, s’ha produït, de cop, en només tres anys escassos. De llavors ençà, tot ha agafat un ritme de vertigen i mentre no hi ha dubte que som els millors en performances patriòtiques, cada 11 de setembre, no es pot dir ben bé el mateix en l’àmbit de l’estratègia política. El desig sobtat per a ser independents ha esdevingut precipitació i algunes decisions s’han pres sense haver tingut en compte circumstàncies molt condicionants. Per exemple, aprovar una mesura tan important com una resolució d’anunci d’independència en un marc institucional del tot provisional i inestable, sense president i sense govern.

Ara, tota la llenya, els insults més durs i les desqualificacions més gruixudes van cap a la CUP, improperis sovint proferits per més d’un que fa dos dies que s’acaba d’apuntar a la idea. La CUP va dir abans de la campanya, durant aquesta i després d’aquesta que no faria Mas president, amb la mateixa tenacitat, fermesa i legitimitat emprades per JuntsxSí a l’hora d’afirmar que el seu candidat a president no seria el cap de llista, sinó el número 4 d’aquesta, en un gest sense precedents en la història electoral dels països de tradició democràtica. Estem, doncs, davant de dues posicions ben clares i definides que, fins i tot, podrien ser qualificades d’enrocament. Si ningú no canvia la seva posició, doncs, això ja està del tot dat i beneït i no té sentit d’allargar-ne innecessàriament l’agonia. Malgrat el que havia sempre assegurat la CUP, però, aquesta organització assembleària va fer un pas enrere i va reunir-se per a reconsiderar l’actitud inicial de no investir Mas i, com és sabut, aquest propòsit no va ser modificat. En realitat, no va perdre, però tampoc no va guanyar, en un context on ni el millor dels guionistes de Hollywood hagués estat capaç d’imaginar un escenari així. I ara, paradoxalment, qui haurà de prendre la decisió darrera, si no tornen a empatar, és un organisme reduït d’una setantena de persones, tan característic dels partits convencionals. La posició inicial de JuntsxSí, pel que fa al candidat, és la mateixa que al començament i, per tant, el número 4 de la llista és el seu únic candidat i no el cap de llista o algun altre membre de la mateixa candidatura. Deu diputats per una banda i un sol per l’altra semblen ser l’obstacle per a sortir d’aquest veritable atzucac, mot d’origen àrab que es refereix a un carreró que no duu enlloc.

I aquí és on som ara, però cada dia que passa la fatiga civil,  el desànim i el desconcert són més grans i el deteriorament institucional adquireix unes proporcions més elevades. No crec, francament, que continuar així uns quants dies més serveixi de gran cosa. La CUP ja està partida pel mig i la imatge de neutralitat dels dos moviments cívics i socials ha quedat ben tocada, després dels posicionaments públics d’alguns dels seus dirigents, arrenglerant-se amb una de les parts i enfront de l’altra. I en l’hipotètic cas que, finalment, uns diputats de la CUP fessin Mas president, això seria també garantia d’un govern basat en una majoria parlamentària estable, ni que fos tan sols per a divuit mesos, dels quals ja se n’han perdut tres? Si no es té la doble certesa necessària per a crear un clima de confiança mútua, que permeti que Catalunya tingui un president i un govern no instal·lats en el Shambala, la més trepidant de les atraccions de Port Aventura, no hi ha més sortida que convocar eleccions i reconèixer que, entre uns i altres, no s’ha estat capaços de sortir-ne.

Fa tot l’efecte que s’ha imposat la mirada curta de la immediatesa i, lluny de fitar els ulls a l’horitzó, els moviments que es fan són purament tàctics i tenen més a veure en com s’està prefigurant el nou sistema de partits del futur que no pas, pròpiament, en la independència. Supeditar la nostra dinàmica col·lectiva als canvis en la política espanyola, com semblava insinuar algun alt dirigent de la fracció majoritària de l’independentisme la nit del 27D, no té res a veure amb la resolució aprovada pel nostre parlament i és el símbol de les nostres mancances i febleses com a poble. Cal convocar eleccions de manera immediata i no esperar que arribi el dia 9 i la cosa mori per inanició, com a resultat d’una fatalitat qui-sap-lo, mentre n’esperem la data, immòbils i sense fer res per a impedir-ho. I quan vingui el març, a votar novament. No és més tragèdia de la que ja tenim i, al capdavall, si diem que els problemes polítics, en democràcia, es resolen votant, doncs votem i llestos. La llàstima serà que aquest ja no podrà tornar a ser el vot de la nostra vida, perquè això només passa un sol cop. Ha arribat l’hora, doncs, de fer un pensament i adonar-nos que les independències no s’improvisen.