Fer-ne 59 no és cap mèrit, ni tampoc una desgràcia. Simplement és una realitat a la qual t’has d’anar avesant. És així i la veritat és que un mateix no ha tingut gaire responsabilitat en la durada de l’episodi, si més no en la part que afecta els inicis, clar. Avui, diuen, 59 anys no són res. Home, sí que són, són 59 anys, poca broma! Però comparat amb l’esperança de vida que hi ha en els països del primer món, se suposa que encara resta per endavant un bon tros de camí per recórrer. A mitjan segle XIX, posem per cas, i sense sortir del país, l’illa de Formentera tenia una esperança de vida que rondava la quarantena. Avui, feliçment, les condicions de vida han canviat, els hàbits alimentaris, l’atenció sanitària, la preocupació per la qualitat, tot és ben diferent.
Fer-ne 59 no és el mateix que fer el 69, però no és en absolut incompatible. Vull dir que, en aquesta edat, et trobes en plenitud de facultats, generalment en la màxima maduresa intel·lectual i amb tot de projectes que et ballen pel cap i d’idees que et bullen i que vols dur a la pràctica. No és, certament, el moment més adequat per fer-te descarregador del moll, però fins i tot allà ara ja van tecnificats, amb els aparells i les màquines adients per fer innecessari un esforç físic desmesurat.
Fer-ne 59, enguany, és una circumstància que afecta molta gent coneguda, arreu dels Països Catalans: Joan Barril, Bru de Sala, Duran Lleida, Joan Bibiloni, Ramon Colom, J. F. Lòpez Casasnovas, Ramon Font, Quim Monzó, Pep Cruanyes, Joan B. Culla, A. Fernàndez Teixidó, Carme Ruscalleda, Miquel Desclot, Patrícia Gabancho, Ricard Tormo i J. M. Ureta, entre altres milers de compatriotes que es troben, justament, en el seu moment màxim d’activitat professional i prestigi.
Fer-ne 59 et permet de mirar endavant amb més rigor i preparar una mica millor els anys que vindran. Però també et dóna ja una certa perspectiva com per passar les imatges de la teva vida a una certa velocitat. Et permet recordar, vaja. I reconèixer els errors. I reviure amb emoció moments ja passats per sempre, però que perviuen en nosaltres per un motiu o altre. Fa possible que facis un inventari d’il·lusions, de decepcions, de sorpreses, d’alegries, d’adversitats... I imaginar què hauria passat si, per exemple, no hagués estudiat a la universitat i avui, potser, seria un pescador cambrilenc, com n’ha estat tota la meva família materna. Què hauria passat quan al teu pare li oferien d’anar a treballar a les oficines d’un port de Galícia i avui jo potser seria un militant convençut del BNG que a casa parlaria en català. O què hauria passat, el gener del 2004, si en comptes d’anar a Perpinyà m’hagués quedat a casa. O... Sé, en canvi, que vaig tenir la sort de poder estudiar i la meva vida no ha conegut la duresa física de la gent de mar. Sé que em vaig quedar a viure aquí i sóc un independentista d’esquerres, però català. Sé que vaig anar a la capital nord-catalana i que, de llavors ençà, no hi ha hagut mai més un sol atemptat a Catalunya.
Fer-ne 59 fa que, en el meu cas, reconegui que sóc ric. Ni ho sóc, ni ho he estat, ni mai ho seré perquè no és l’objectiu de la meva vida, ric en diners. Però sí que sóc ric en llibres, en idees i, sobretot, en amics. D’aquests darrers, n’hi ha que s’han quedat pel camí, però n’he guanyat molts, moltíssims de nous amb el pas del temps, de tota edat i condició social, de Perpinyà a Alacant. I he pogut comprovar que n’eren perquè han estat al meu costat a les verdes i a les madures.
Fer-ne 59 permet repassar en perspectiva la teva vida, des del punt de vista polític. I tenir la tranquil·litat de mirar-te cada dia al mirall, sense avergonyir-te, perquè saps que has estat fidel a una gent i a un país. Ja no ets aquell xiquet petit que als 12 anys fundava “Catalunya Unida i Lliure” i es feia la il·lusió que pintant les parets de Tarragona amb frases com “Visca Catalunya!” o bé “Franco, no!”, feia trontollar els fonaments del règim. Ja no ets aquell jove de pèls llargs i barba negra que, el 1973 va anar a la presó, i que poques setmanes abans havia fet les primeres pintades independentistes a la teva ciutat, quequejant “Indepenpendència”, pels nervis. Saps qui ets i el que vols: una pàtria lliure i completa, culta i justa. I per a això treballes cada dia, des del lloc del front on, a cada moment, t’ha portat la vida. Però sempre en el mateix bàndol.