A la Moncloa es lamenten perquè Ferrovial ha marxat als Països Baixos després d'haver degustat tots els favors governamentals. La van consentir amb feixos de contractes públics. La van rescatar amb el flotador salvavides de la guardiola comuna. La van acaronar amb la ganga dels ERTO. I ara els molt ingrats (oh, camps de solitud, trist serral) s'emporten el botí i marxen a degustar els favors governamentals de l'administració neerlandesa. Diuen els economistes d'Oxfam que Holanda engrosseix, juntament amb Irlanda i Luxemburg, el triangle europeu dels edens fiscals. I sempre ve més de gust un paradís que un infern.

Entenc que el govern espanyol, en el seu paper d'amant dolgut, s'esquinci les vestidures i assenyali la traïció de Rafael del Pino, president executiu de l'empresa de la discòrdia. Entendria, fins i tot, que Nadia Calviño escopís tota la seva ràbia al susdit en la pròxima sessió de Bizarrap amb una tornada memorable que puguem cantar aquest estiu. Les ruptures mai han estat agradables, però sempre és millor fer-se valer que tancar-se a l'habitació, amb la cara enfonsada al coixí, escoltant cançons tristes d'amors desventurats. I és que les empreses no ploren, les empreses facturen.

Qui tingui un bri de memòria recordarà el pànic mediàtic de les corporacions que es mudaven en massa a Madrid per culpa del referèndum de l'1-O. Luis de Guindos, ruïnós ministre d'Economia de l'era Rajoy, lamentava “la sortida d'empreses importantíssimes de Catalunya per culpa d'una política irresponsable”. El lament era més fals que un euro de xocolata. Resulta que el Consell de Ministres havia aprovat un decret que modificava la llei de societats i posava catifa vermella a l'èxode. El diari Ara assegura que el mateix Felip VI va agafar diverses vegades el telèfon perquè els calerons de CaixaBank i Sabadell marxessin de terres catalanes.

[noticiadiari]2/253328[/noticiadiari]

La llei del mercat s'assembla massa a la llei de la selva. És cert que les empreses es fan mal les unes a les altres en una insana incompetència, però es parla poc d'aquesta pugna sense quarter que lliuren entre si les administracions públiques per vendre's al millor postor, per oferir les condicions més avantatjoses a les fortunes més sucoses, per daurar la píndola als milionaris amb tot gènere de prebendes i regalies. A la gent del carrer, a les abelles obreres, no ens subornen amb contractes públics perquè no tenim manera d'endur-nos cap botí a les Illes Marianes. Per això les rendes del capital paguen menys impostos que les rendes del treball.

Podem fer una rebequeria ximple perquè les empreses ens diuen ja ens has vist prou o prémer el botó de la nacionalització i deixar de pidolar capitals que mai haurien d'haver sortit de les butxaques públiques. A veure si espavilem. Qui es fica al llit amb rics, pobre s'aixeca.

Llegeix aquí la versió en castellà de l'article de Jonathan Martínez.