L’Alícia s’ha embolicat amb la bandera i curiosament ningú no n’ha dit res. Diu la senyora que tot l’enrenou sobre la conversa de la Camarga és perquè ella representa l’única veu cantant contra la indepe. Per això la volen destruir, pobreta: faria més gràcia si recollís la seva imatge de terra, que és on l’ha deixada el nivell de la conversa i l’evidència de qui, micro a la mà, va encarregar el dinar.

Dos. Cada llei del govern espanyol és una llesca menys d’autonomia. Ja no en queda ni la gestió, perquè els recursos estan tan batejats que no cal ni que el conseller els consigni en el llibre de comptes: passen directes a on han d’arribar. La unificació del mercat és com la cotilla municipal de la llei anterior: una manera d’aconseguir que a tot arreu hi hagi una sola norma, una sola pauta, una sola manera de viure. No s’ha sentit, des del cantó “sociata” d’ací i d’allà, ni un mot en contra.

Tres. El PSOE ha acceptat de ficar, al seu federalisme, la paraula “ordinalitat”, malgrat que els barons –Extremadura i Andalusia- s’hi oposaven tot al·legant que “cap privilegi a Catalunya”. Aquesta és la visió federal: com aquells vells papers de Santillana que consagraven l’Espanya plural de ZP, tres línies retòriques que ens vendran com un futur color de rosa.

Quatre. Ja han aconseguit transvasar l’Ebre i matar demà riu i delta. Catalunya, en minoria com a totes les instàncies espanyoles, hi vota en contra. Però es constata el pitjor: l’Ebre també està en minoria a Catalunya (Lleida vota a favor de la mesura, que serà realitat després de l’estiu). Diuen que el reg a l’engròs és progrés!

Mireu, el Concert per la Llibertat va ser massa llarg, però té el mèrit d’haver-hi estat. Qui pot explicar millor el futur d’aquest passat que ens aclapara? Potser els comentaris sobre el concert ens donen la resposta. Gandhi deia: primer t’ignoren, després se’n riuen, més tard t’ataquen… i aleshores tu guanyes. Diguem que encara riuen. Ja falta menys.