El govern espanyol ha aprovat finalment l’enèsima llei de reforma educativa. El Partit Popular i el PSOE es distingeixen poc, a la força, a l’hora de dissenyar i aplicar polítiques econòmiques i fiscals. D’on no n’hi ha no en raja i al remat qui paga mana. És a dir, paga i mana Alemanya, a través de les instàncies comunitàries. Abans i ara. Alfredo Pérez Rubalcaba hauria de deixar de fer el ridícul. Si fos ell qui governés, el marge que tindria davant les directrius i les exigències de Brussel·les seria el mateix de què pateix Mariano Rajoy. La categoria és la categoria i l’única gran diferència que es pot palpar, des de l’honestedat, entre populars i socialistes, rau en els detalls. Per això són tan importants.

I un detall estèril és, per exemple, la política educativa. Cada vegada que el PSOE i el PP s’alternen el govern de l’Estat reformen el model escolar. En un espiral delirant en què l’anomenada “educació per a la ciutadania”, la religió i la formación del espíritu nacional es van alertant a les aules contra el malestar dels mestres i davant l’estupefacció dels pares i els alumnes més motivats. En un sistema que té l’orgull d’encapçalar el quadre de deshonor de la Unió Europea, els dos grans partits espanyols, en lloc d’agafar el peix per la cua i resoldre tots els problemes estructurals que l’educació arrossega en terres hispàniques des de Jovellanos, es dediquen a tirar-se pel cap el catolicisme i el laïcisme en forma de ciutadania. Instal·lats en la convicció de la guerra absurda, ja s’ho faran.

S’ho faran i ens ho farem, perquè una de les diferències col·laterals entre socialistes i populars és l’espanyolisme. El PSOE el practica mesurat i el PP el perpetra desbocat. No és estrany, doncs, que al darrere de l’enèsima reforma de la llei d’educació que el govern de Mariano Rajoy va aprovar divendres passat hi hagi l’obsessió perquè a Catalunya “els nens puguin rebre l’educació en castellà”. Tant se val la capacitació que siguin capaços de demostrar al final de la primària o del batxillerat. El que compta és la pàtria i la bandera.

Per això Rajoy i la seva banda rampant han acabat aprovant una llei que vol garantir l’escolarització en castellà. Debades. Al final, malgrat tots els intents de corneta, tambor i tribunals, resulta que la gestió de l’educació correspon a les dites comunitats autònomes. I que a Catalunya és la Generalitat qui ha de garantir el compliment de les sentències i les resolucions del Tribunal Suprem i del Superior de Justícia. Això vol dir que la Generalitat administrarà el castellà en les dosis que li sembli convenient. I que al govern de l’Estat només li ha quedat el dret a al rebolcada.

Aprovada la nova llei, proclama el ministre Wert que el govern de l’Estat pagarà les escoles privades on vagin a raure els fills dels pares que vulguin immersió en castellà. I han calculat que els mil escaldats els costaran cinc milions d’euros, que restaran a la dotació de la Generalitat. Que ho facin. Mentrestant, a Catalunya, fets i no paraules. Això vol dir que el Govern no ha de fer un pas enrere en el model educatiu vigent. Al contrari. Hauria de mirar que realment el català sigui llengua vehicular allà on encara no n’és. Malgrat el que bramen a Madrid, encara hi ha centenars de mestres que fan les classes en castellà, sobretot a Barcelona i a l’àrea metropolitana. I això vol dir també que les escoles que acceptin fer de còmplices del ministeri haurien de quedar en límpida evidència. Que se sàpiga qui són i per què ho fan.