Soc nascut l’any 1981 al barri de Gràcia de Barcelona, en un entorn majoritàriament catalanoparlant i puc afirmar que al llarg de la meva escolarització mai no vaig tenir una educació completament immersiva en català com se suposa que marcava la llei d’aleshores ençà. Això passava en els anys del desplegament de l’Estatut i del peix al cove dels governs de Pujol, quan se suposa que el català gaudia d’un "prestigi" que segons el revisionisme espanyolista, ha quedat dilapidat per culpa de l’anomenat procés independentista. I això passava perquè senzillament una part del professorat —petita, però persistent— es negava a dir ni un sol mot en català a classe i no hi havia ningú que li digués que si volia cobrar la nòmina havia de seguir la normativa existent.

Quan vaig estudiar il·lustració a l’Escola Massana les classes en català van mantenir-se d’aquella manera per la "tossuderia" d’una part del professorat que malgrat tenir la classe plagada d’estudiants d’arreu del món —els catalanoparlants en prou feines devíem ser un 25%— feien el sobreesforç de repetir les indicacions quan algun alumne ho demanava. I sabeu què?, gràcies a aquella actitud, tots van acabar aprenent il·lustració, entenent el català i dels que es van quedar a viure per aquí i hi tenien interès, avui en dia el saben parlar perfectament. L’altra part, els que això del català els hi relliscava completament, no. Com bé sabeu, a Catalunya hi pots viure perfectament sense parlar ni un mot en català, una realitat que xoca frontalment amb els privilegiats monolingües que s’escuden rere un relat de ciència i ficció de la suposada persecució del català al nostre país.

Dels meus estudis de primària, secundària i del grau superior a la Massana, ja han passat bastants anys. Tanmateix, cada cop que pel motiu que sigui trepitjo una aula, em poso les mans al cap quan veig professors dirigint-se en castellà als alumnes que els interpel·len en aquesta llengua i que ben segur això del català no els hi ve pas de nou. Això ho he vist des de fa uns anys a escoles, a centres de secundària i encara més a la universitat. A més, fins i tot ho he vist per part d’un professorat presumptament conscienciat socialment i políticament. És un tema que sempre he trobat incomprensible, però que malauradament no m’estranya gens. És una conseqüència més de l’autoodi, del sentiment d’inferioritat i de la nul·la política d’aplicació del model d’immersió lingüística que suposadament existeix a Catalunya i que en l’amarg terreny de la realitat, és per tothom sabut que mai no s’ha aplicat com cal per falta de voluntat de la mateixa administració.

Si hom dona un cop d’ull a les aules o a les xarxes quan s’exposen casos públicament, se n'adona ràpidament que des de fa anys passen coses com aquesta. I malgrat el silenci administratiu, la vulneració dels drets dels catalanoparlants és una realitat tant sistemàtica com persistent i lamentablement agreujada pel menfotisme integral de lustres de "governs independentistes" entre Junts i Esquerra —i ara d’ERC en solitari. Alumnes de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona que fan una sola classe en català o d’altres que n’estan fins a la pebrotera que se’ls hi pixin a la cara, no són, ni molt menys, casos anecdòtics.

La pregunta és tant atemporal i apartidista com clara, senzilla i concreta: si amb quaranta anys d’autogovern no heu sigut ni capaços de garantir els drets dels catalanoparlants a les aules, quina credibilitat se suposa que ha de tenir el Govern de la Generalitat?