Un dia, en una plaça, un gos li va prendre al meu fill la pilota amb què jugàvem. Com que anava sense lligar, vaig localitzar-ne primer als amos— una parella— i els vam demanar que ens la tornessin. La seva resposta va ser que ens esperéssim, que ja la deixaria anar, mentre buscaven quelcom per fer-li un intercanvi al ca. Dues pilotes (més) després, encara esperàvem; i ho fèiem entre els laments del Pau— que temia per la integritat de la seva joguina—, la meva impaciència, i els comentaris dels joves— que afirmaven que per ells l'animal era com un fill i que no volien traumatitzar-lo. Finalment, la pilota va tornar a les nostres mans, neta de baves del gos, però amb sorna gratuïta per part de la propietària. (Està intacta, ho veus?)

El mateix dia, en la mateixa plaça, dos germans d'entre 2 i 5 anys jugaven amb pistoles i globus d'aigua, aliens a la conversa dels seus mapares, uns guiris que prenien la fresca, a pocs metres de la font. El nostre nen va començar a jugar amb el gran i, al cap de poc, vam sentir una trencadissa on era el menut. A continuació, el pare de la criatura va agafar-lo i li va picar als dits. Una, dues, tres, quatres i cinc vegades. Prou fort com perquè ho sentíssim des de l'altre costat del parc infantil. Tots els presents. Però malgrat sentir-ho (en l'ànima) no vam fer res. Ningú. Sols vaig recordar-me d'un article que havia llegit, fa temps, sobre la violència infantil socialment acceptada. I com em va doldre. Llavors. Ara.
La gran diferència entre ambdues situacions no és ni el temps ni els protagonistes, sinó l'actitud dels implicats. Personalment no crec en el càstig— ni humà ni animal—, i penso que conceptes com la responsabilitat, els límits o l'obediència, tampoc esdevenen incompatibles amb el respecte i l'autoritat. Ara, per bé o per no tant, tots som fills d'algú. I probablement molts hem rebut uns quants clatellots, crits i sentències al llarg de la nostra infantesa. El quid de la qüestió, però, és: val la pena (literalment)?

No m'ha agradat, deia en Pau mentre ens allunyàvem de la plaça. Trist. El menut continuava somicant, desconsolat, assegut en un banc. A mi tampoc, vaig respondre-li, espolsant-me el remordiment. Aleshores, ell em va abraçar. Ben fort. I vaig pensar que, malgrat tot, encara ho estem fent prou bé. Tots som fills d'algú, sí: alguns són nostres; alguns, de gossa, i altres... d'altres.