Indians in the lobby, així es diu el setè episodi de la tercera temporada de The West Wing, l’obra mestra d’Aaron Sorkin. Dos representants d’una tribu de nadius americans es planten al vestíbul de la Casa Blanca. Es neguen a marxar sense resposta a una instància que van presentar quinze anys enrere. Al final del capítol la secretària de Premsa, C.J. Cregg, s’hi apropa, sola i compungida. Els demana per què, per què segueixen lluitant si saben que Washington els enganya sempre? Sis tractats signats en dos-cents cinquanta anys, tots sis incomplets i revocats. I quina alternativa tenim?, pregunten els indis. What’s the alternative?
La setmana passada una colla de polítics i opinadors celebraven el nou acord de finançament que el govern de l’Estat planteja per al conjunt de les comunitats autònomes. Totes menys les que tenen concert, clar. El que va començar com una expectativa de finançament singular per Catalunya, ha acabat convertit en un nou model general sense cap singularitat aparent. El sistema serà millor que l’anterior des del punt de vista dels recursos, clar, perquè difícilment podria ser pitjor, però costa trobar cap gran motiu per celebrar-lo.
Aviat farà cinquanta anys que Catalunya negocia d’una manera o una altra amb el Madrid de la Segona Restauració. A hores d'ara, ja es pot dir que les aixecades de camisa són culpa nostra. Celebrar un acord pendent d’aprovació, per un model de règim comú, sense mecanismes de control ni clàusules de salvaguarda, costa molt de pair. Tampoc no cal fer llenya de l’arbre caigut, un bon acord és impossible. Fins i tot si s’aconseguís políticament, és segur que l’Estat trobaria la forma de frenar-lo i desvirtuar-lo per convertir-lo en paper mullat. L’estructura fiscal d’Espanya necessita el desequilibri del dèficit fiscal per sobreviure. Avui els Països Catalans només existeixen quan es miren des del Ministeri d’Hisenda.
I ara què? Aprovar un mal model que aviat serà paper mullat o tombar-lo i renunciar a uns centenars de milions que donarien aire a la Generalitat? Acceptar un mal acord o tombar-lo sabent que no vindrà res millor? I quina alternativa tenim? What’s the alternative? Som indis al vestíbul i res no serà possible fins que no ho deixem de ser. Canvi de gènere, de The West Wing a Star Trek. Explorar nous mons, trencar el bloqueig.
A l’univers de Star Trek, el Capità Kirk, el comandant de la nau Enterprise, era l’únic que havia estat capaç de superar una prova impossible durant la seva formació a l’Acadèmia de la Flota Estelar, la situació Kobayashi Maru. El simulador demana al cadet que rescati una nau atrapada en un espai hostil, a punt de ser atacada per un enemic molt superior. Si ho fa, l’enemic destrueix les dues naus, si no ho fa, condemna la nau aliada a la destrucció. No hi ha solució bona perquè l’exercici està dissenyat per testar la reacció dels estudiants sota pressió. No hi ha solució bona, però el cadet Kirk aconsegueix guanyar reprogramant el joc.
El finançament de la Generalitat, el dèficit fiscal, la sobirania del país i la supervivència de la nació són aquí. Kobayashi Maru, un joc impossible de guanyar amb les regles i les cartes actuals. Jugar la partida sense reprogramar la màquina ja és acceptar la derrota. Hi ha un altre camí. Hi ha elements per tornar a començar i reiniciar el joc. Hi ha palanques per activar i guanyar força. Aixecar el cap i començar a jugar a deu anys vista seria un bon començament.