Aquesta és una història que conté tots els elements de l'enemistat íntima entre Junts i ERC: declaracions altisonants, ebullició als mòbils dels equips de coordinació, greuges acumulats durant anys, enemistat personal i incapacitat d'arribar a un mínim d'estabilitat en les relacions en el mig termini. L'episodi obert per Gabriel Rufián amb les seves crítiques al paper de Carles Puigdemont i el seu entorn pels presumptes vincles amb el Kremlin -ara que Vladímir Putin és probablement la figura més impopular a tot Occident- ha anat de baixada en les últimes hores arran de les disculpes -forçades per la direcció- del portaveu a Madrid, però despullen la debilitat d'una coalició que aguanta per inèrcia, per què enganyar-se, perquè no hi ha alternativa sòlida al Parlament en l'actual context. L'única conclusió de la nova crisi és que en vindrà una de nova.

Si no és per alguna votació al Congrés dels Diputats -la llei d'habitatge ja va reobrir les discrepàncies a Madrid, com també ho farà, probablement, el pla de resposta a la guerra a Ucraïna que està elaborant Pedro Sánchez-, serà per la futura reunió de la taula de diàleg, perquè Junts no canviarà la seva alineació -denegada per Pere Aragonès al setembre- o, si no, per la consulta dels Jocs d'Hivern. L'argamassa entre les dues formacions, tenint en compte les discrepàncies sobre el rumb del procés -diàleg versus confrontació, si més no verbal, amb l'Estat- i sobre projectes nuclears de l'executiu -ara són els Jocs, però en el passat també va ser l'ampliació de l'aeroport-, només s'explica pel manteniment del poder. Que el futur de l'executiu no està en risc, almenys per ara, és un fet. I, si fos pels càrrecs governamentals, el recorregut de la legislatura està garantit, com garantit estava el pacte de Govern en els moments més foscos d'unes negociacions que van vorejar el desastre sense entrar-hi del tot.

Serà possible, però, aguantar aquests tres anys que queden sense prendre mal del tot? Després de l'episodi de Rufián contra Puigdemont -el portaveu d'ERC a Madrid sabia perfectament en quin incendi podia incórrer, perquè atacar el líder de Junts, com passa en el ciclisme, genera una reacció immediata de la cúpula i els gregaris del partit-, la pregunta pertinent és aquesta: quantes desavinences més podrà permetre's Aragonès? La presidència del dirigent republicà s'ha vist torpedinada per factors externs -onades de la pandèmia i, ara, les conseqüències de la guerra a Ucraïna-, però en última instància és el responsable de quadrar els membres de l'executiu i els portaveus del seu partit. Des d'aquest última plaça es pot elevar més el to contra els socis que no pas des del Govern, però qualsevol atac com el de Rufián és també una invectiva contra l'autoritat presidencial, sobretot per les conseqüències que genera dins i fora.

També és cert, en tot cas, que cap de les dues parts de l'equació pot treure pit de la màxima lleialtat. Junts destina bona part de les sessions de control al president a desacreditar la via del diàleg, i s'ha desmarcat de projectes claus com, precisament, la mesa de negociació. En un context intern que sempre és inestable -la pugna de lideratges a Junts és una evidència, com també ho és el debat intern sobre l'abast del congrés de l'estiu-, paraules com les de Rufián acostumen a tenir l'efecte cohesionador invers a l'esperat. Si hi ha una cosa que fa tancar files a Junts és qualsevol atac que involucri Puigdemont. Contra l'expresident de la Generalitat, el partit no cedeix ni un mil·límetre, i més ara que ja ha deixat a les seves mans l'elaboració del nou full de ruta independentista al capdavant de l'encara sense reformular Consell per la República.

La convivència és cosa de dos. Aragonès n'és el màxim responsable, però Junts també hauria de fer la reflexió sobre si li convé continuar dins l'executiu en les circumstàncies actuals de fragilitat en el llarg termini. Jordi Sànchez pot qualificar -és legítim- de "miserable" Rufián, però això implica una pregunta evident: quin partit té interès en governar amb un altre partit en el qual hi ha "miserables"? Potser el més coherent per a Junts seria deixar el Govern, fer costat ocasionalment des de fora i bastir un projecte en oposició al rumb nacional d'ERC. El problema per al partit de Puigdemont és que, en essència, el que el manté unit és, precisament, mantenir-se en el poder. Així que, si no hi ha imprevistos, el dubte no és si hi haurà una nova crisi. El dubte és quan serà.