El carrer. La societat civil. Aquest ha estat el principal motor del procés sobiranista i ara, a tres mesos del referèndum anunciat per a l’1 d’octubre, apareix com una incògnita per completar el mapa aproximat de com acabarà tot plegat. No parlo del dia de la votació perquè l’independentisme no fallarà a les urnes, després d’anys de demostrar la seva capacitat de mobilització. La pregunta és què passarà l’endemà. Què està disposada a fer la ciutadania per convertir en realitat la voluntat dels catalans?

En una entrevista recent, el president del PNB, Andoni Ortuzar, afirmava que després del pla Ibarretxe “hi va haver el dia després, sempre hi ha aquest 2 d’octubre, i en aquest cas també hi serà”. Probablement, aquella experiència i el moment que viu Catalunya només són comparables des del punt de vista de l’estat espanyol, que es limita a imposar la seva majoria nacionalista –avui més dèbil amb la consolidació de Podem- per impedir qualsevol canvi que suposi repartir el poder de manera diferent. A Euskadi, però, aquella experiència va posar la societat basca davant del mirall, que va optar per no anar més lluny. Avui governa Urkullu, home allunyat de les tesis independentistes, en coalició amb els socialistes.

Acabi com acabi el referèndum, la seva potència interpel·larà, un per un, els partidaris del dret a l’autodeterminació. Ho vaig escriure fa uns dies i ho reitero: l’1-O no serà un 9-N. L’objectiu final és un altre, la resposta de Madrid ja no té miraments i, sobretot, el context del 2017 no té res a veure amb el de fa tres anys, començant per la situació econòmica. Per això és tan important saber fins on vol arribar la gent. Si hi ha una majoria social rotunda amb voluntat, no només de votar forces sobiranistes i de manifestar-se, sinó de fer un pas més. De vagues a concentracions pacífiques permanents, les mesures que comencen a aparèixer publicades són diverses.

Com es va evidenciar ahir a Barcelona, un bon gruix dels ajuntaments estan decidits a cedir recursos i espais per assegurar que es pugui votar, malgrat que l’estratègia de l’Estat ha posat polítics i funcionaris a l’ull de l’huracà. Els alcaldes ho saben i, en privat, alguns admeten que els pot portar maldecaps seriosos, inclosos costos al patrimoni familiar. Ells se la jugaran el diumenge dia 1, però la feina dels seus veïns començarà un cop s’hagin tancat els col·legis electorals, si és que la pressió estatal permet obrir-los.

A partir del 2, serà el torn de tantes i tantes persones anònimes favorables al dret decidir. Empresaris, estudiants, sindicalistes, jubilats. Partidaris del sí i del no. En un exercici de responsabilitat individual i de maduresa col·lectiva, la societat haurà de certificar en quin punt de l’escala de preocupacions situa aquesta qüestió i, en conseqüència, quins riscos assumeix ja sigui per implementar els resultats de les urnes o, en cas que no sigui possible, per continuar reclamant l’exercici real d’aquest dret.

Al País Basc, amb uns condicionants molt diferents, la majoria va girar full i va buscar nous camins. La resposta a Catalunya la tenim cadascú de nosaltres i és important que, sigui la que sigui, tothom la tingui clara d’aquí a tres mesos.