"Quan desapareix el franquisme, persisteix un altre element, el centralisme". La reflexió és de l'historiador Carles Santancana i la va pronunciar en una entrevista a Nació després que el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid s'intercanviessin retrets per les complicitats amb la dictadura. Joan Laporta havia equiparat el club blanc amb l'"equip del règim" en el relat per distanciar l'entitat del cas Negreira i al Bernabéu havien respost amb un vídeo, faltat de rigor històric, per assenyalar una pretesa proximitat dels blaugrana amb Franco. Santancana, un dels acadèmics que més ha analitzat la petjada lesiva del franquisme sobre Catalunya i el Barça, va descriure una realitat persistent després del trànsit de la dictadura a la democràcia. 
 
No hi ha millor exemple que el cas Vinícius, altament mediatitzat, per descriure com el centralisme no s'ha diluït en les dècades de convivència democràtica. I és en el futbol on s'expressa de forma més fidel el significat de concentració del poder. Perquè el cas Vinícius ha deixat de ser massa aviat una discussió sobre la necessària denúncia del racisme en el futbol per prioritzar interessos sobre el control de la competició. Els ha exposat sense filtres Florentino Pérez quan ha mesclat la lluita contra les actituds xenòfobes als estadis amb la demanda de canvis en l'estructura de l'estament arbitral, missatge acompanyat per editorials d'estrelles televisives que havien estat empleats del president madridista.

En el discurs del mandatari blanc s'hi troben traces de la batalla particular amb La Lliga i la Federació Espanyola de Futbol, de la mateixa manera que l'envergadura de la campanya fa sospitar en la priorització d'altres objectius per davant de l'inajornable combat a la xenofòbia. Hauria estat desitjable la mateixa preocupació i fermesa en el cas Iñaki Williams, el primer episodi de racisme en un partit oficial que va acabar als jutjats. Vinícius, com el davanter de l'Athletic, mereix tot el blindatge i la protecció. S'intueix, però, que la causa del brasiler suma més adhesions perquè els qui n'assenyalen la consideració de víctima amb una determinació no vista abans s'han posicionat en la pugna entre el poder del Bernabéu i els òrgans de govern del futbol espanyol. Una batalla desigual: només cal observar la decisió del Comitè de Competició sobre els fets ocorreguts a Mestalla per auditar les forces.

La transcendència de la denúncia de Vinícius, però, encara podrir servir per marcar un punt d'inflexió en la lluita contra el racisme a l'Estat. Però només s'avançarà cap a un esport sense intolerants si al centre de la discussió s'hi situa l'erradicació convençuda dels delictes d'odi -també de l'homofòbia- en lloc dels interessos oportunistes dels clubs. Els estadis estaran lliures de xenòfobs -i d'homòfobs- si es practica la tolerància zero amb els insults, es revisa el pes de les sancions esportives i es castiguen les directives que alimenten els aficionats radicals. No es pot gaudir del futbol si es pateix pel racisme.
 
Aquest és un mal que ha comptat amb la permissivitat de les institucions i la laxitud de tribunes públiques. El futbol espanyol s'ha assemblat massa a l'italià i molt poc a l'alemany o el britànic, amb protocols més diàfans i dirigents més convençuts per eliminar la intolerància dels estadis. Perquè, a Espanya, els xenòfobs han tingut pes en el debat polític i han trobat espais acrítics als mitjans. Els mateixos mitjans que s'esglaien per l'episodi de Mestalla després convidaran Vox al plató. Mentrestant, el centralisme desplega el seu poder. Amb Vinícius per bandera i un interès accelerat -tan sorprenent com benvingut- per eliminar el racisme.