El canvi climàtic és un fenomen d’abast global que pot incorporar-se en el debat públic com una invocació quasi automàtica en la lletania de la conversa política reiterativa o bé pot ser viscut com un crit d’alerta del planeta que hem de tenir en compte en cada decisió dels automatismes d’una quotidianitat que hem de canviar cadascú en la proporcionalitat de la seva responsabilitat.
L’estiu és un moment en què l’increment de la freqüència dels fenòmens meteorològics ens posa en evidència que el clima està canviant i els científics van demostrar ja fa dècades que aquests canvies eren antropogènics, és a dir que, per primera vegada en la història del nostre planeta, una de les seves espècies vives estava alterant greument el seu propi habitat, fins a posar en perill el delicat equilibri ecològic que havia fet possible l’extraordinària diversitat de vida present a la Terra.
Les onades de calor, els incendis forestals impacten directament en la nostra percepció sensitiva de què ens acostem a “l’infern”. No acaben, però, d’impactar en la consciència d’aquells que haurien de fer possible l’arrelament dels pagesos a la terra, d’aquells que no haurien d’abandonar les seves propietats forestals, dels que han permès (i encara permeten) un urbanisme de construcció difusa on es confon quan van decidir anar a viure dins del bosc i quan el bosc els va envoltar i van creure que era “bonic” tenir arbres que formaven part de masses forestals contínues a tocar de la finestra.
Una part molt important dels grans experts sobre com els incendis han adoptat formes furioses: velocitat de propagació, modificació dels patrons físics amb alliberament de gran quantitat d’energia capaç de provocar una convecció profunda i comportaments imprevisibles i explosius del foc forestal són membres del cos d’extinció, que ja fa més de 25 anys van fer possible el Grup d’Actuacions Forestals (GRAF) en el si del cos de Bombers. Són reconeguts internacionalment per l’aplicació dels coneixements científics més avançats a la vella tasca d’apagar focs. Ara l’opinió publicada i una part de l’opinió pública ja parla amb gran naturalitat de “potencial” i de pirocúmuls, però hi ha una ciència més elaborada en el model de paisatge que ens proposen i que no acabem d’escoltar quan les flames ja no enrogeixen el cel nocturn.
Un dels espais que ha cremat aquests primers dies de juliol han estat les Gavarres, un espai certament singular que coneix el fenomen turístic i l’urbanisme extractiu i que encara manté activitats agrícoles dignes de menció. Un espai de prop de 30.000 hectàrees, el 98% de les quals són de propietat privada que corresponen a uns 2.720 propietaris. Hi ha literatura sobre el foc a les Gavarres; bona literatura. Joaquim Ruyra va escriure Entre Flames que relata el foc de 1928 quan la gran majoria de les finques eren econòmicament actives i la indústria del suro ens oferia una imatge molt diferent de la vegetació en la seva orografia. De llavors es conserven molts camins i alguns masos. Amb seu a Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura hi ha un Consorci amb alguna activitat lloable però de proporció absolutament insuficient. Seria, però, un gran lloc per a demostrar que podem corregir l’abandonament, la desídia. Potser pels seus antecedents convertits en relats literaris i per la persistència de pagesos des de segles i alguna experiència novadora, quan cremen les Gavarres ens movem entre l’esglai, la preocupació col·lectiva efímera i el somni d’una oportunitat.
A les Gavarres i arreu de Catalunya podem ajudar a la natura o deixar que una natura encara més ferida utilitzi la seva fúria per triar les espècies que podran sobreviure. Si ho fem ordenadament i intel·ligentment hi haurà renúncies i grans esforços, però serà una lliçó extraordinària, si ho fa la fúria hi haurà molt patiment i moltes víctimes.