L’unionisme espanyolista troba en la necessitat d’evitar una fractura social a Catalunya el seu argument més incisiu. Aquest posicionament ja ha estat agafat pels espanyols quan diuen que “España sólo podría romperse si Cataluña sufriera antes su propia ruptura como sociedad”. El debat generat s’ha volgut inserir, fins i tot, en l’element personal, volent sacsejar la intimitat amb afirmacions del tipus “¿tengo que decidir por mi hijo de 4 años si es catalán o español?”. Què hauríem de pensar, doncs, dels catalans o dels espanyols que tenen fills amb estrangers? Que són fills fracturats?

La discrepància, si existeix, cal analitzar-la des de l’àmbit polític. En societats democràtiques, l’existència formal de la divisió de posicions és consubstancial al mateix fet democràtic, i és el que permet precisament que la tensió social es canalitzi políticament i no en acció directa. En d’altres paraules, la divisió de les posicions és precisament la condició necessària que permet que el poder no es concentri en una estructura única i que ofegui la vitalitat social. En veure les societats autocràtiques es pot confirmar precisament que la divisió en parts i la seva canalització política és el greix que permet que la tensió social no esclati.

Així i tot, cal preguntar-se fins a quin punt podrà existir una fractura a partir del procés d’independència de Catalunya. La pregunta és pertinent, atesa la seva insistent presència als mitjans. Així, en relació amb la creació d’un estat independent, hi ha enquestes de tot tipus i de tots colors, malgrat que els indicadors constaten que el suport a la independència és inqüestionable. I no obstant, la dada que determina l’afirmació sobre si la fractura existeix és una altra. I és aquesta: segons un estudi efectuat pel CEO a les dues setmanes de la manifestació de l’11-S, un 89% dels enquestats assegura que acceptaria el resultat, fos quin fos, del referèndum d'autodeterminació.

Aquest és el fet substantiu: els catalans som un poble unit, sense fractura social en temes d’estructuració política, per aquesta dada quantitativa que esdevé qualitativa. Acceptem el resultat perquè acceptem el procediment, i acceptem el procediment perquè sentim que ens representa a tots sense privilegis: un home un vot. En el fons, és un reflex del liberalisme polític de la nostra ànima col·lectiva, que entén que el respecte a un àmbit mínim de la individualitat va associat a l’acceptació del sistema majoria-minoria en els acords sobre l’organització col·lectiva. Amb aquestes dades a la mà, aquesta ocurrència de la fractura social és només un fantasma present en les ments dels que encara no han despertat del malson de la por heretada.