Ens pensàvem que ho teníem consolidat per sempre, i és aterrador veure com es pot esfondrar de cop amb tota tranquil·litat. “Tranquil·litat” és un dir. Havia costat molt aconseguir una sanitat universal i gratuïta –i d’altíssim nivell-, el dret a un ensenyament primari, secundari i superior també universals, i el confort de pensar que, quan arribés el moment, no se’t negaria una mínima pensió, un ajut social, un subsidi, sense necessitat d’acudir a les institucions de caritat “de tota la vida”.

Les assignatures de Ciència Política ens parlaven de l’estat de benestar com d’una victòria social que marcava la separació entre països avançats i “els altres”. I ens enorgullia haver-hi arribat. Hi havia el cas excepcional dels Estats Units, on els candidats republicans consideren que els serveis públics són un símptoma terrorífic de marxisme-leninisme. Però des d’Europa ens miràvem aquest fenomen com una excentricitat, i planyíem els pobres nord-americans que no podien posar-se malalts si no tenien possiblitats. A l’Europa occidental, les lluites de molts anys havien permès des del descans setmanal a les vacances pagades, passant per la sanitat i l’ensenyament públics i de qualitat. I gratuïts. I aquest era el signe de la civilització.

Doncs no, no estava tant consolidat. Tot ha estat entrar en crisi, i milers d’ulls s’han girat cap a tot allò que semblava un dret, per passar a considerar-ho un privilegi. I, per tant, una cosa que tal com es dóna es pot treure. Insisteixo: fa feredat constatar com n’és de fràgil tot, i com pot anar esmicolant-se d’un dia per l’altre. Parlo de taxes universitàries, de plantejar-se un pagament per estar hospitalitzat, de restringir l’accés a l’atenció sanitària, de no substituir els professors públics malalts. Etcètera.

Sempre he cregut que un estat ha de tenir com a principal prioritat garantir que tothom  tingui sanitat, ensenyament i assistència social sense haver de pagar doble, o sigui, impostos més taxes posteriors. Si l’estat no serveix per a això, per a què, doncs? Sí, ja ho sé, hi ha la policia i l’exèrcit, però això ja ho feien en temps dels Reis Catòlics, i crec que hem avançat una mica, des de llavors.