A Espanya encara es poden trobar 1.170 carrers, places i avingudes amb noms que altifiquen José Antonio Primo de Rivera, en primera instància, seguit dels que són dedicats al dictador Francisco Franco en totes les seves variants (Generalísimo, General o Caudillo) i altres figures insígnies del franquisme com Emilio Mora, Gonzalo Queipo de Llano, José Moscardó, Millán Astray o José Sanjurjo. Són dades que proporciona l'Institut Nacional d'Estadística (INE) on és fàcil recollir els noms dels personatges més grandiloqüents de la dictadura però deixa de banda els dedicats a l'Alzamiento o la Divisón Azul i converteix en una feina molt minuciosa perseguir els carrers de cada poble o ciutat on hi ha encara enaltiments de figures de caràcter més local.

L'any 2007 l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica preveia substituir aquests noms però deixava en mans de les administracions locals la iniciativa de fer-ho. El simbolisme d'aquest pas de reparació va ser, precisament, un dels primers gestos que va fer l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, en aprovar canviar el nom dels trenta més rellevants, com el carrer dels Caídos de la División Azul, la Plaza del Caudillo, o el del General Dávila.

En alguns llocs pot resultar encara molt impopular tocar cap herència del passat feixista del règim del general Franco. No cal anar gaire lluny: aquest cap de setmana, l'ajuntament de Salamanca va decidir protegir amb una placa de vidre blindat el medalló esculpit de Franco que es pot trobar a la Plaza Mayor. I per mostres que el franquisme encara perviu en una part estructural de la societat espanyola només calia llegir dissabte l'entrevista que publicava el diari El Mundo al vicepresident de la Fundación Francisco Franco –que l'any 2015 encara rebia 150.000€ en subvencions dels pressupostos generals de l'Estat- Jaime Alonso García, advocat i membre de Manos Limpias, on afirma amb contundència tantes barbaritats que fan difícil extreure'n un sol titular, però algunes de les seves argumentacions serien punibles amb el codi penal d'estats com Alemanya on l'exaltació del nazisme, simplement, és il·legal. Per exemple, una de les coses que diu Alonso García és que els represaliats pel franquisme ho van ser per alguna cosa i, posats a demanar perdó, haurien de ser ells primers a fer-ho; que la democràcia és filla del franquisme i que tots els afusellats ("sólo 23.000 y no por capricho") ho van ser amb un judici sumaríssim perquè eren criminals i poden consultar-se'n les raons i cita, per posar un exemple, Lluís Companys. És tanta la desraó i la calúmnia d'aquesta entrevista que contrarestar-la és picar ferro fred.

Per fortuna, Catalunya és un altre país. Ahir, el paranimf de la universitat de Barcelona, el Govern va homenatjar més de 300 represaliats del franquisme. El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, va tenir un record sentit per aquells homes i dones compromesos que van viure amb pròpia carn "la represàlia i la venjança" del règim. També els historiadors Borja de Riquer i Josep Fontana van criticar la llei d'amnistia que va actuar com una llei per a l'amnèsia i l'oblit dels crims atroços del franquisme. I encara ahir a la nit, Òmnium Cultural homenatjava els lluitadors de l'antifranquisme en un acte a La Model.

Som un altre país on les víctimes –tard, molt tard– es reparen i s'homenatgen i on el Parlament de Catalunya impulsa una llei per anul·lar tots els judicis sumaríssims del franquisme. Perquè l'herència d'una dictadura feixista no admet matisos ni equanimitat. Després de 41 anys de la mort del dictador al llit i de tragar les bondats de la transició no es pot esperar més temps per fer justícia, reparar les víctimes i enaltir els qui sempre van creure en la democràcia com a única bandera de llibertat.