La inadmissible i alhora meritòria pixada fora de test de Gabriel Rufián –meritòria perquè no és fàcil voler ofendre el rival i acabar ofenent profundament els teus propis votants i companys de partit– ha deixat una bona setmana per analitzar l’estat de la qüestió de les fronteres electorals entre els partits catalans, perquè tot el que fa Rufián a Madrid, tant quan l’encerta com quan s’equivoca, té a veure amb la gestió de la frontera d’ERC amb el PSC i els Comuns a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

Els estudis diuen que el partit republicà té un potencial de creixement a curt termini en aquestes zones d’uns 130.000 votants. És una dada que el PSC coneix perfectament i, per això, qui ho havia de fer va moure cel i terra després de les darreres eleccions municipals –operació d’estat inclosa amb escoltes il·legals– perquè ERC no es fes amb l’alcaldia de Barcelona i la presidència de la Diputació. Haurien estat massa palanques de poder en mans d’un rival directe.
 
Ja fa molts anys, quan Pilar Rahola era la diputada d’ERC a la capital d’Espanya que Esquerra va descobrir que, mediàticament, el camí més curt per arribar a l’Hospitalet, Cornellà o Santa Coloma de Gramenet passa per Madrid (parèntesi amb nota per als més joves: no és broma, Rahola era d’ERC). Enormes bosses de població metropolitanes viuen desconnectades del sistema de mitjans de comunicació catalans i s’informen de la política i de la vida a través dels mitjans espanyols. Va passar amb Rahola i passava amb Duran i Lleida, que malgrat no haver ocupat mai cap responsabilitat de govern a Catalunya gaudia d’uns nivells de coneixement altíssims a les enquestes, competint fins i tot amb Pujol, primer, i amb Mas després. El faristol del Congrés i els platós televisius de la capital et garanteixen que a Catalunya et conegui i t’escolti tothom. I aquesta és una condició necessària perquè algú et voti: que aquest algú sàpiga que existeixes.
 
La gestió eficient de fronteres electorals d’un partit, però, requereix molta finezza. Els dirigents especialistes en una de les fronteres han de fer les coses de tal manera que no perjudiquin els seus companys que treballen en les altres fronteres. Abans hem dit que els estudis xifren en 130.000 votants el potencial de creixement a curt termini d’ERC a costa de PSC i Comuns. La qüestió és que els mateixos estudis diuen que el potencial de creixement dels republicans a la frontera amb Junts és ara de 250.000 vots, un número que ha anat creixent a mesura que Junts s’ha anat tancant en ella mateixa amb un discurs que només és comprensible per als més convençuts.

Aquesta, la dels 250.000 votants de Junts que estarien disposats a votar ERC, és la frontera més gran dels de Junqueras amb el món exterior, i el problema per als republicans és que la creixent agressivitat de Rufián contra l’exili (“señoritos que se pasean por Europa hablando con gente equivocada”, “no vagis tant a Waterloo, Jaume”, i ara l’insult lamentable a Puigdemont), a banda d’ofendre el nucli dur de l’electorat d’ERC, boicotegen el trànsit de votants de Junts cap als republicans. De totes les maneres de confrontar-se amb Junts per captar vots a l’esquerra, darrerament el portaveu d’ERC a Madrid practica la que li complica més la vida al seu propi partit. Rufián no té una feina fàcil, però després de set anys jugant a primera divisió (va ser cap de llista per primer cop al 2015), determinats errors costen més d’entendre.