Vivim una època en què la credibilitat no cotitza. Els titulars de les notícies que recullen opinions o informen d’accions simbòliques predominen sobre les anàlisis contrastades sobre fets i, encara menys, sobre la seva contextualització en el temps. D’aquesta manera es poden llençar cortines de fum per aparentar una cosa, mentre se’n practica una altra, sense que el fet es posi en evidència. Vegem-ne dos exemples recents.

És sabut que tant el PP com VOX són els abanderats dels discursos antiimmigratoris que tant de vot conciten entre les capes populars autòctones marginades. Normalment, sota el principi que el penúltim no accepta la presència de l’últim. Doncs bé, fa poc en un àmbit més formal, en una entrevista amb Servimedia, el representant del PP, Juan Bravo, ha advocat per atraure la immigració que aporta talent, que té bones retribucions i assegurança social per tal de contribuir a les pensions. Preocupats com sembla que ara estan pel descens de la natalitat autòctona a nivells inferiors a la del Japó. Arguments amb qui es podria estar d’acord, si no fos que les seves polítiques de privatització de la sanitat, l’educació i els serveis socials, en el model Ayuso, estan conduint a un empobriment de les classes mitjanes baixes i, per tant, incidint negativament en l’índex de fecunditat.

Però en realitat què s’està promovent? L’arribada d’una immigració disposada a entrar en el circuit de l’economia irregular o de salaris mínims que propicia un model de capitalisme rendista, de turisme i d’agricultura estacional i de serveis domèstics en negre. Quan es posa la lupa a Ceuta i Melilla i a les pasteres, s’està amagant que el més gran nombre de gent sense papers procedeix d’Iberoamèrica. I que les elits amb papers que en procedeixen, alimenten “l’exili” molts cops conservador i reaccionari emigrat de repúbliques amb governs esquerrans no sempre potables. D’aquí ve que no m’ha sorprès veure com Ayuso acaba de fitxar per a la seva campanya autonòmica i municipal a Yadira Maestre de la Iglesia Cristo Viene, una de les múltiples sectes evangelistes que des dels EUA fins al Brasil han infestat de trumpisme i bolsonarisme tot el continent americà. La tal Yadira, que dirigeix una església a Madrid, on l’evangelisme disposa de 769 temples destinats a la captació de latinos, ja s’havia distingit per la recollida de signatures entre els seus adeptes en contra dels indults als polítics independentistes.

Afegim-hi una anècdota personal. Al col·legi d’uns dels meus nets, d’altíssima diversitat, des de xarxes properes a Vox han fet circular entre la població de pràctica musulmana una colla de whatsapps desinformant que a les escoles catalanes, al parvulari i a primers cursos de primària, s’ensenya la masturbació i a posar condons, amb gran esverament de les famílies d’origen magribí.

Resumint, doncs, una notícia i l'altra mostren la nova estratègia de la dreta postfranquista. Mentre es critica la immigració, s’està fomentant el malestar d’aquella que pot reforçar més els plantejaments reaccionaris via evangelisme o salafisme. Davant d’això les esquerres haurien de fugir del bonisme i del comunitarisme acrític i impulsar una laïcitat combativa, donant suport a qui des d’aquestes comunitats n’és abanderat.

Vegem ara una altra maniobra de distracció amb l’ús reiterat de fum. Fa uns dies que part de Junts insisteix en la seva lleialtat a l’1 d’octubre mentre acusen els republicans de traïció, perquè s’atreveixen a dir que el rei va nu i que malgrat la important victòria política inicial, després va venir una derrota per part d’un estat molt fort que empra tots els mitjans, i que té assegurada l’abstenció d’Europa en moments complicats de política internacional. Doncs bé, a darrere del fum del Botafumeiro independentista de debò, ens trobem que Trias ha rebut carta blanca per reconstruir Convergència i Unió a Barcelona, primer pas per reconstruir-la a tot el país, fent desaparèixer les sigles de la campanya i considerant la independència congelada. Al mateix temps, un president del Consell de la República, suposadament transversal i que ja no té cap càrrec a dins del seu partit, es dedica a avalar, un per un, només els alcaldables del seu partit. Crec que ni els dels fidels cupaires de Poble Lliure han estat rebuts a Waterloo.

Mentre el fum, amb més pudor de sabates que d’encens, ho omple tot, Junts i PSC bloquegen la renda bàsica universal, la compareixença de mandataris de l’església en la comissió d’investigació de la pederàstia i sumen esforços per empènyer el desenvolupisme més arcaic per Catalunya. Per què tant de fum per amagar una voluntat compartida de sociovergència de frenar o liquidar, si poguessin, els republicans?  Perquè fa quatre anys, Esquerra va trencar per primer cop el duopoli de PSC i JUNTS a Catalunya, impedint la continuïtat del respectiu monopoli municipal durant 40 anys del país metropolità per part del PSC, i del no metropolità per part de CiU.

La polarització municipal es podia comprovar en la representació als ajuntaments de les dues forces que, a la dècada del 2000, van arribar a acumular al voltant de 4.000 regidors per part de CiU i 2.500 per part del PSC. El 2019, però, ERC guanyava les municipals amb 3.107 regidors, l’espai convergent amb 2.798 i el PSC amb 1.315. En les ciutats grans, de més de 75.000 habitants, el 2003, de quinze, hi havia 13 alcaldies en mans socialistes i 2 en mans convergents. El 2019, n’hi havia ja només 8 de socialistes, 3 d’ERC, 2 de Junts, una d’En Comú i una independent. Si ens agafem les 77 ciutats més importants superiors a 25.000 habitants o caps de comarca, el resultat, prenent el 2003 com a tall del punt àlgid bipolar, dona: 42 alcaldies pel PSC, 18 per CiU, 6 per ERC, 2 per IC i 2 independents. I el 2019 s’ha passat a un triumvirat: PSC, 26; CiU/Junts, 24; ERC, 19; 5, En Comú; 1, CUP i 2 independents.

Resumint, durant els 40 anys anteriors als darrers quatre, el bipartidisme asimètric s’imposava. CiU manava en nombre de regidors i alcaldies en pobles petits i de l’interior, mentre el PSC dominava totalment les alcaldies de ciutats mitjanes i grans i metropolitanes. El 2019, amb un avís previ el 2015, era Esquerra l'única força desequilibrant del bipartidisme i que iniciava el canvi municipalista. O sigui que darrere tanta cortina de fum llençada des de banda i banda del tradicional duopoli sociovergent, s’hi amaga la voluntat de frenar els republicans i la transformació municipalista iniciada després de 40 anys de domini repartit i de continuar amb l’statu quo de la Catalunya autonòmica.