A punt d’acabar l’Any Fuster, organitzat per les dues Generalitats i el Govern Balear, amb motiu del centenari del naixement a Sueca de l’escriptor, és hora de fer-ne un balanç, amb els molts aspectes positius que n’ha facilitat la commemoració, algunes mancances evidents i feines encara pendents de fer, de cara al futur. El millor d’aquest centenari ha estat, sens dubte, que s’ha parlat de Joan Fuster, com mai no s’havia fet abans, arreu dels Països Catalans i a fora, per exemple, a Nova York. Per un motiu o bé un altre, una exposició, unes jornades, una conferència, l’aparició d’una obra o una traducció, Joan Fuster ha anat apareixent amb normalitat als mitjans de comunicació i, qui més qui menys, tothom n’ha sentit el nom en més d’una ocasió. I, això sol, ja és tot un èxit.
 
Des del 1986, amb el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, quan van coincidir les autoritats del nostre àmbit nacional en un mateix esdeveniment oficial, no s’havia tornat a produir un cas semblant.  Però aquest fet, tan positiu en ell mateix, ha estat, alhora, l’expressió de les nostres febleses, pors i vacil·lacions polítiques i institucionals. Sent la primera vegada que les tres institucions de govern coincidien en una mateixa commemoració, el centenari del naixement de Joan Fuster i Ortells, d’aquesta circumstància compartida no se n’ha tret prou rendiment com perquè fos també una celebració conjunta, nacional, i no pas tan “autonòmicament” i mentalment fragmentada.
 
Tres comissaris diferents, sense una comissió unitària que permetés una planificació general, ni una mirada compartida sobre tot el territori, no ha permès de tenir un abast i impacte més profund, malgrat la solidesa del perfil dels comissaris nomenats. És significatiu que, tant a l’exposició organitzada per l’AVL des del sud, com a la que fa circular la Generalitat pel nord, en cap moment no es faci referència a la condició d’artífex de la idea de “Països Catalans”, tan característica de Fuster.
 
Una idea, aquesta, que a més de ser el principal factor desestabilitzador de l’Espanya uniforme, continua creant una incomoditat enorme a tots els governants nostrats i per això s’ha dissimulat, potenciant-ne la dimensió de poeta, decisió ben lloable, però no pas a costa d’amagar o desdibuixar el vessant cívic, polític, irreductiblement nacional, del seu pensament.
 
Una acció unitària, coincident el mateix dia i hora, de Perpinyà a Alacant, com la lectura pública de textos de Fuster, tal com es va anunciar el primer dia, hauria simbolitzat un gest nacional que tant li hauria plagut a l’homenot de Sueca, així com una activitat conjunta a escoles i instituts, de Salses a Guardamar. Mentrestant, ha estat extraordinària l’aparició de llibres a propòsit de la vida i l’obra de Joan Fuster, reedició de textos ja clàssics, recuperació d’entrevistes en mitjans diversos, celebració de jornades o simposis i una profusió enorme de conferències i taules rodones sobre el personatge, així com un documental, magnífic, emès per les nostres televisions.
 
Cal remarcar també la implicació personal de ciutadans diversos que, mitjançant les xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram, etc.), han fet el seu propi homenatge de reconeixement a Fuster, tot reproduint-ne aforismes, sentències, afirmacions, sobre la vida i la mort, el país, la cultura, l’art, la música, el cinema, la llengua i tants i tants altres àmbits que han estat objecte de la curiositat i la capacitat de transgressió intel·lectual del suecà. Els articles d’opinió, els reportatges i monogràfics de mitjans a propòsit de l’assagista català més original i destacat del segle XX han estat també molt nombrosos i han permès d’accedir a aspectes poc coneguts de la vida de l’escriptor.
 
Joan Fuster ha estat la figura intel·lectual dels nostres temps amb una dimensió nacional més clara. N’és una bona mostra el fet que ell sigui també l’únic escriptor el nom del qual és present en espais públics de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, sigui en carrers, places, avingudes, jardins, escoles, instituts o centres cívics o culturals, de Girona a Alacant, de Lleida a Palma, de València a Eivissa. I és una bona notícia que en indrets on era absent de l’espai públic, com Castelló de la Plana, Menorca o Catalunya Nord s’hagin adoptat acords per remeiar-ho.
 
Queden pendents les traduccions d’alguns dels seus textos més emblemàtics a altres llengües, com ara anglès, francès, espanyol o alemany, per tal que el món conegui un intel·lectual europeu d’aquesta magnitud colossal. I, de manera molt particular, la recopilació de moltíssims articles seus a les publicacions d’exili, a diaris i revistes de València i Barcelona, on tant i tant va escriure, molts cops forçosament en castellà, com a instrument de difusió de la seva visió del país i del món, però també com a font de finançament regular d’una economia que no anava gaire folgada.
 
Molta gent haurà descobert ara Fuster, l’haurà recuperat o haurà tornat a fruir del seu pensament esmolat, clar, concís, crític i autocrític, amb aquella ironia imprescindible que no sempre troba les complicitats adequades. La vastitud de l’obra de Fuster fa que no s’acabi mai. I el seu caràcter capdavanter, sovint anant contracorrent, en converteix la lectura dels textos en una experiència tothora estimulant des de tots els punts de vista. Ens en quedarà, per sempre, la imatge d’un home de nas aguilenc, bigoti poblat, ulleres de muntura grossa, cigarreta en una mà i got de whisky a l’altra. I el seu compromís irreductible amb la cultura i la vida, una llengua i un paisatge, el poble de Sueca i el poble dels Països Catalans: el seu.