“Un quart de la població de Catalunya viu en risc de pobresa o exclusió de manera enquistada” destaca l’anàlisi que ECAS -Entitats Catalanes per l’Acció Social- fa sobre l’enquesta de condicions de vida. És una dada molt preocupant i  el més preocupant és el futur previsible.

La pobresa és una suma de mancances materials per satisfer les necessitats bàsiques per a la supervivència. Tenir un habitatge digne és una necessitat bàsica, un sostre, molt bàsica. El preu dels habitatges, de lloguer i de compra, ha pujat a Catalunya, de forma desorbitada a Barcelona i l’àrea metropolitana. I no només els preus són alts sinó que no es troben ofertes suficients i assequibles. Un exemple, una família monoparental, dos fills i la mare, migrant, amb una feina intermitent i precària. Aquesta família, per preu, només pot optar a habitacions de lloguer i es fa del tot impossible trobar-ne una en què admetin més d’una persona. Un altre exemple, un cambrer que s’acaba de separar i té un gos. Poques, poquíssimes, comptades habitacions de lloguer accepten companyia animal. Es veuen abocats al carrer.

I sabeu què és viure al carrer? D’entrada no tens accés a cap cuina, si una entitat et dona menjar ha de ser cuinat perquè no pots cuinar-lo, ni tan sols escalfar-lo o conservar-lo. No pots tenir excessiu equipatge perquè l’has d’arrossegar tot el dia. En el cas que puguis dormir a un alberg social, a les 10 has de recollir les coses i marxar. Ni a l’hivern ni a l’estiu pots gaudir massa dels refugis climàtics; a Barcelona, molts recursos estan oberts tot l’any inclús dies festius i permeten una certa comoditat però a l’àrea metropolitana la majoria dels recursos considerats refugis climàtics tanquen el mes d’agost. És car viure al carrer, t’hi va la vida i la salut.

Quan parlem de sensellarisme no només parlem del símbol de l’imaginari social que veu persones malaltes i esparracades, estem parlant de famílies amb menors, de persones que treballen, però no troben oferta assequible, de persones grans a qui es treu de casa, víctimes de fons voltor i de la precarietat. Quan parlem de sensellarisme parlem de molta gent i actualment tenir un sostre sembla, més que un dret, un privilegi.

Alguna enquesta interna feta en alguns instituts aboca dades molt preocupants, un alt percentatge dels alumnes té problemes amb l’habitatge. L’èxit del procés educatiu té molt a veure amb les condicions de vida i aquestes amb l’habitatge. Si l’especulació immobiliària no es frena anem cap a una societat desigual amb un 24% de pobresa cronificada. Hi ha unes diferències educatives enormes en entorns cada cop més complexos. Els recursos i serveis socials són del tot insuficients i no sempre empàtics amb la gran precarietat de moltes persones. Les prestacions econòmiques condicionades estan mostrant la seva incapacitat perquè siguin una oportunitat real de futur. El mercat laboral és precari i hi ha gairebé 320.000 persones a l’atur. 

Parlem d’un cúmul de violències interrelacionades que colpegen les persones més vulnerables i tota la feina que es fa per una banda no es veu reflectida per una altra. És evident que cal un canvi que abordi de forma integral aquesta situació, si no el futur és previsible.