Tot i que les enquestes no el situïn com un dels ministres menys ben valorats del govern espanyol, l’Alberto Ruiz Gallardón s’està guanyant a pols convertir-se en el més decebedor dels seus companys de gabinet i de files. El que havia de ser l’esperança blanca del Partit Popular a les Espanyes, el que se’ns havia venut com el més dialogant i menys carca d’aquella casa, s’està cobrint de glòria. Declaració rera declaració, en un “aviam quan la dic més grossa” que només es pot entendre si és que es vol fer perdonar els seus antics pecats de democràcia i tolerància, no para de sorprendre’ns amb perles d’incòmode qualificació.

Primer va ser aquell “on dic Dídac no dic Dídac que dic dic” quant als matrimonis homosexuals que, cal recordar-ho, ell mateix havia celebrat des de l’alcaldia de Madrid. Després va arribar l’afirmació, en el més pur estil dels ciutadans que conviuen cívicament, que els jutges i fiscals a Catalunya no havien de necessitar per al seu exercici el coneixement de la llengua pròpia del país, el català. I per acabar-ho d’adobar, ens va alegrar el Dia de la Dona alertant-nos de la pressió social que actualment empeny a les dones a avortar.

He de dir que quan Gallardón defensa que cap dona hauria de veure’s obligada a renunciar a la maternitat per un conflicte familiar, laboral o social, hi estic totalment d’acord. Però del tot. També si penso en la reforma laboral engegada pel seu govern, en la desnaturalització dels contractes a temps parcial, la dificultosíssima conciliació de la vida familiar i laboral, i la pràctica impossibilitat de promoció professional per a una dona que vol ser i exercir de mare. Em pregunto, per tant, si quan el senyor Alberto Ruiz Gallardón condemna la violència de gènere estructural contra les dones pel simple fet de l’embaràs s’està referint a això. I si és així, llavors em pregunto com és que abans de tirar endavant la nova reforma laboral, el seu govern no ha fet l’estudi, preceptiu per llei, de l’impacte que tindrà en la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.

És clar que és terrible que una dona que voldria ser mare no trobi cap altra sortida que avortar. Però la solució per a evitar aquests casos dramàtics passa per endurir la Llei de l’avortament? O passa per garantir les mesures de suport social que els permeti la lliure elecció real i sostenible? Potser que ja n’hi ha prou d’estigmatitzar les dones i que ja toca garantir una igualtat d’oportunitats sense la qual ens hauria de caure la cara de vergonya de dir-nos demòcrates.