La lluita contra el rebrot de la Covid-19 viu episodis crucials mentre s'agreuja la situació econòmica i social. L'economia catalana es va contreure un 21,3% interanual el segon trimestre i, segons el darrer informe de Càritas Catalunya, una de cada quatre llars no disposa de cap ingrés. Sembla obvi que en aquest context caldria treballar per condicionar les prioritats que orientaran els pressupostos generals de l'estat (PGE), així com incidir en com s'invertiran els fons europeus en la seva doble dimensió de rescat social i reconstrucció econòmica. Per copsar l'extraordinària complexitat de la situació, també podríem fer referència a les inevitables incerteses que entelen l'inici del curs escolar, al bloqueig o degradació de les institucions de l'estat o l'acumulació de revelacions sobre el funcionament de les clavegueres de l'estat en la coneguda com a "Operació Kitchen".

Amb aquest panorama pel davant, quina ha estat la iniciativa de més rellevància política del president Torra en les darreres setmanes? Una remodelació de govern per poder fer fora l'única consellera del seu govern que no ha volgut fer el trànsit del PDECat a JxCat. L'efecte col·lateral de la destitució de la consellera Chacón han estat la fulminació dels consellers Buch i Vilallonga. Evidentment, la remodelació del govern és una competència exclusivament presidencial. El que ha sorprès és la justificació. Argumentar els relleus dels responsables de Cultura, Interior i Indústria amb l'objectiu de lluitar millor contra la pandèmia sembla ben bé l'acudit d'un monologuista passat de voltes.

Però la qüestió de l'oportunitat encara és més xocant. A poques setmanes que es faci efectiva la seva inhabilitació, el president que el 29 de gener va anunciar solemnement que la legislatura ja no tenia recorregut provoca una remodelació llampec de govern en comptes de fixar data electoral. El contrast entre les paraules de fa vuit mesos i els fets actuals és tan gran que podríem pensar que som davant d'un cas d'amnèsia cognitiva. Però l'explicació és una mica més banal. La clau interpretativa la trobem en dos conflictes partidistes: el trencament judicialitzat entre JxCat i el PDECat, i allò que Comín va definir metafòricament com a "guerra freda" amb ERC.

Ignoro si els estrategs de JxCat en la gestió d'aquests conflictes treballen preferentment des de Waterloo, des del Palau de la Generalitat o coordinadament. El que és segur és que no han llegit L'Art de la guerra de Sunzi. Com a mínim els capítols en els quals el clàssic xinès afirma que "per fer la guerra s'ha de seguir el camí de l'engany" (cap. I), o que "l'expert en la conducció de la guerra derrota l'exèrcit enemic sense lliurar batalla" (cap. III). Les emboscades tàctiques que recurrentment tenen per objecte els companys de coalició acostumen a ser puntualment anunciades per generar estralls i soroll mediàtic. En realitat, sempre és la mateixa emboscada però amb circumstàncies renovades i actualitzades. Un parany que, manllevant Churchill, Josep Costa va resumir amb aquesta piulada: "Us han donat a escollir entre conflicte i deshonor. Heu escollit deshonor i també tindreu conflicte". Es pot ser més transparent?

En què consistirà aquesta vegada el deshonor? Com sempre, cap novetat: negar-se a participar en un nou simulacre de desobediència. Quin simulacre de desobediència? Es tracta que el president Torra no exerceixi la seva potestat de convocar eleccions i, un cop inhabilitat, procedir a aplicar la coneguda com a "fórmula Venturós". D'acord amb aquesta fórmula, el president Torra continuaria assumint de manera efectiva les funcions de president però amb un president de palla. El vicepresident Aragonès. Aquesta vegada la "jugada mestra" per fer visible la "confrontació intel·ligent" seria que hi hagués un president transitori vicari d'un president també vicari inhabilitat. Ni més ni menys. I no, com ja passava amb la justificació de la remodelació del govern, no és un acudit.

I si el vicepresident Aragonès no es prestés a participar en la jugada i escollís el deshonor? Tot perfectament previst. D'acord amb la sentència de Josep Costa, tindrà conflicte. Com ja li ha passat reiteradament al president del Parlament Roger Torrent, serà acusat de traïdor; serà assenyalat com el president posat a dit pel Suprem, etc. Deshonor i conflicte. La versió enèsima de la fórmula de la desobediència simbòlica subrogada. Cal dir que, com a mínim, aquesta vegada el preu d'entrar en el joc no tindria conseqüències penals. Això sí, el vicepresident Aragonès haurà d'escollir entre fer de passerell acomplexat o ser acusat de còmplice amb la repressió. En fi, "foc amic".

Molt em temo, però, que finalment el dispositiu ha caducat. El gatell de la "guerra freda" està encallat. Bàsicament per quatre raons. En primer lloc, i més important, perquè l'emergència social deixa poquíssim marge per fer passar per èpica patriòtica allò que només és lluita pura i dura pel poder. Ja només els molt convençuts hi combreguen. En segon lloc, i com passa amb els il·lusionistes mediocres que repeteixen una i altra vegada el mateix truc, els espectadors ja han vist on s'amaga el mocador, el conill o el colom. En tercer lloc, per les formes de la trencadissa entre JxCat i la seva matriu, el PDECat. Paradoxalment, qui més crides ha fet per la unitat és qui més lluites partidistes intestines ha protagonitzat. Fins a escindir-se en tres marques electorals.

La quarta raó té a veure amb la coincidència en el temps de la publicació de la segona part del dietari de l'expresident Puigdemont (La lluita a l'exili) amb la publicació del llibre escrit a quatre mans per Oriol Junqueras i Marta Rovira ("Tornarem a vèncer"). La segona entrega de l'egodocument de Puigdemont encara insisteix més en l'autojustificació i en l'atac a ERC, focalitzat de forma preferent en Oriol Junqueras. De fet, acaba sent una mena de reivindicació personal que sembla voler legitimar la guerra freda o calenta amb ERC. El llibre de Junqueras i Rovira, molt més breu, obvia aquestes qüestions. Se centra una anàlisi crítica i autocrítica del procés d'autodeterminació, amb la que es dona peu a la formulació d'un esquema de proposta estratègica per l'independentisme.

Els lectors dels dos llibres en podran treure les seves conclusions d'acord amb la seva capacitat d'anàlisi, les seves afinitats i les seves preferències ideològiques i polítiques. En qualsevol cas, els camps estan delimitats i, com ja he apuntat, la gravetat de la situació estreny el marge d'èxit per escaramusses tàctiques partidistes. Per més que s'especuli amb el calendari electoral, al final serà inevitable que la ciutadania torni a repartir cartes. Mestres tant, caldrà saber escoltar el batec d'una societat castigada, atemorida i estressada. També identificar-se amb una concepció de l'autogovern ambiciosa, institucional i rigorosa capaç d'acompanyar de veritat a la gent. Qui més i millor ho faci, més reconeixement obtindrà. I com més triguin les eleccions, més. No cal haver llegit a Sunzi per a entendre que s'acaba el temps per les intrigues de palau. Game over, fi de la partida.