Dimarts 9 de novembre, la setmana passada, es presentaven els pressupostos al Parlament. És un d’aquells dies importants al llarg del curs polític, es percep de diferents maneres. La presencia periodística, per exemple. També es pot veure en  la desaparició dels representats polítics d’altres activitats que es consideren menys rellevants, es pot entendre. En aquesta ocasió ho vaig viure directament, tenia una compareixença en la darrera sessió dedicada a la iniciativa legislativa popular que busca reduir el preu de les matrícules universitàries. Potser no ho compartiran, però diria que pel futur d’aquest país era més important el que passava en aquella sala de compareixences que en la presentació i la discussió dels pressupostos.

No cal recordar la importància dels pressupostos, segurament tothom ho té present. Una altra cosa és si els tractem d’acord amb la importància que tenen. Si els expliquem, analitzem i discutim amb el rigor i la precisió que mereixerien o ens quedem amb aquella mena de competició per intentar guanyar el relat dels pressupostos més socials, cada cop els pressupostos volen ser els més socials de la història i és evident que no resolen allò que haurien de resoldre. En tot cas, a favor de parlar més i millor dels pressupostos.

Però dit això, en aquella compareixença final vinculada a la ILP dels preus universitaris i que va merèixer una mínima atenció (esperem que els representants que no hi van poder assistir la recuperin) potser encara hi havia alguna cosa més important, o tant important. Una realitat a reivindicar, encara més, precisament per la seva invisibilització: l’accés al coneixement, aconseguir que la ciutadania d’aquest país disposi de l’educació necessària.

Ja fa força anys em va xocar una entrevista a Jorge Wagensberg en la que una idea destacava: "Conèixer és més important que menjar". En aquell moment, no ho vaig compartir, segurament no ho vaig acabar d’entendre. Anys després li vaig llegir un aforisme on deia: “Ni siquiera comer es una excusa para aplazar el conocer, por lo menos mientras la hipoglucemia no nos nuble la vista”. Per això, aquesta ILP és tan important. El moviment universitari ha aconseguit portar al Parlament les barreres que avui continuen dificultant que s’accedeixi al coneixement superior. Aquesta ILP se centra en la universitat, ha sorgit del moviment universitari, i és el resultat d’una mobilització durant anys en defensa de la universitat pública i de qualitat. Una universitat que pugui ser accessible. Sabem, tenim evidencies per mostrar-ho, que una part de la nostra societat ha deixat d’anar a la universitat o no es planteja anar-hi.

La pujada de les matrícules universitàries durant els darrers anys ha contribuït a augmentar les barreres d’accés a la universitat. El preu dels estudis universitaris a Catalunya està a la franja més alta a Espanya. S’argumenta, a vegades, que és per la seva qualitat, però això no impedeix que la barrera d’accés es mantingui o, fins i tot, que no deixi de créixer. Hi ha barris de Catalunya dels que fa dècades que no surt un noi o noia que arribi a la universitat. Això depèn dels preus i de més coses. I és molt greu, perquè passar per la universitat redueix la probabilitat de les persones de patir atur i pobresa. Les dades són clares aquí i a Europa.

La vida ni comença ni acaba a la universitat, però més enllà de tot allò que hi podem aprendre i viure, resulta que és una mena de vacuna que ens ajudarà a tenir feina, relacionada amb allò que ens interessa i millor pagada que qui no hi ha pogut anar. Avui, anar a la universitat no és dret, és un privilegi. Un privilegi que depèn en bona part de si a la teva família hi ha algú amb estudis universitaris, de si la teva situació econòmica t’ho permet. Pot dependre de si tens prou diners per poder dedicar uns anys de la teva vida a formar-te; no es tracta només de pagar una matrícula, ni un transport, potser també un lloguer... El moviment universitari ha portat una reivindicació al Parlament que ens ha de fer pensar en el privilegi de la universitat i en com ha de convertir-se en un dret. No cal anar a la universitat, però si no hi vols anar que sigui perquè tu no ho vols en trobar que el teu camí passa per altres indrets.

Un dia abans d’aquesta compareixença a l’Ajuntament de Barcelona es feia un acte de graduació d’una quinzena de joves que han acabat els seus estudis universitaris seguint el programa Prometeus. Joves del Raval que ho haurien tingut molt difícil per arribar a la universitat i mantenir-s’hi per la falta de recursos, de referents, d’acompanyament... En el parlament d’una d’aquestes persones, Chaima El Machriqy, s’insistia en les barreres que havien trencat per fer-ho possible. Barreres trencades dins de casa i fora, a la societat.  Aquest grup de noies i nois van arribar a la universitat el curs 2016-17 de la mà del projecte Prometeu, un fruit sorgit del teixit social del Raval amb la participació de diferents institucions que ara ja s’està desenvolupant en altres barris de la ciutat amb l’impuls de l’Ajuntament. Prometeus és una peça clau, juntament amb la baixada de preus i altres que han d’estar per venir, per fer de l’educació un veritable dret i no un privilegi.

Però no tothom ho veu així, en el debat sobre la reducció dels preus, per exemple, diferents persones han argumentat en contra de la reducció dels preus universitaris. Dos arguments contraris s’han sentit amb més força. S’ha dit que qui va a la universitat treu un benefici privat d’aquesta formació i que això fa que sigui raonable no reduir el preu o augmentar-lo. També s’ha argumentat que si es rebaixen els preus això només beneficiarà qui ja va a la universitat i que serà una política regressiva que portarà diners públics a ajudar a les classes socials que menys ho necessiten. Agafar dels pobres per donar als rics.

Darrere d’aquestes maneres de pensar hi ha concepcions de la universitat i la societat molt allunyades del que ha portat al moviment universitari a impulsar aquesta ILP o del que impulsa el programa Prometeus. El moviment universitari que impulsa la ILP entén aquesta reforma com una peça més per fer possible la veritable democratització de la universitat que ha de permetre que tothom hi pugui accedir. S’han d’abaixar preus i desenvolupar més polítiques. El moviment universitari que treballa per aquesta ILP i qui impulsa el programa Prometeus concep l’educació com un bé públic. Es reivindica una ciutadania que pugui accedir a la millor formació possible, això ens farà una més justa i democràtica i una societat millor preparada per fer front als greus reptes que tenim.

Totes les polítiques públiques generen beneficis privats, però cal pensar en la dimensió col·lectiva i comunitària. Sembla que ni viure en pandèmia i en emergència climàtica ajuda a veure-ho. Pensem quina fiscalitat necessitem i apliquem-la per fer-ho possible. És això o mantenir privilegis que haurien de ser drets. L’educació no pot ser un privilegi. Hem de garantir el dret d’accés a l’educació, a una educació que és clau per estar millor preparades per desenvolupar les nostres vides individualment i col·lectivament.

L’any 1966, el moviment universitari que va aconseguir obrir el camí de la democràcia a la universitat franquista escrivia en el Manifest per una Universitat Democràtica: “És abans que res necessari un canvi en la concepció de l’ensenyança superior. Aquesta ha de deixar d’ésser un privilegi reservat a les classes econòmicament altes i damunt dels quals es funda a més un segon privilegi: el de reservar als seus membres, únic sector de la població que aconsegueix normalment títols acadèmics, importants funcions de gestió social”. Les paraules i les accions del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) continuen sent de gran utilitat avui per pensar allò que ens queda per fer si volem democratitzar l’educació i la nostra societat.

Una societat democràtica no pot precaritzar la vida de la seva ciutadania, tampoc la universitat. Les nostres universitats, com la nostra societat, creen precarietat alhora que són capaces de reduir-la. Necessitem polítiques que s’enfrontin a la precarietat existent, dins del món educatiu i en el conjunt de la societat, i que la redueixin i eliminin. No podem continuar generant precarietat.