Per molt que es vulgui criticar el ministre d'Afers Exteriors espanyol per la seva contundent afirmació entorn el tema de la consulta catalana sobre el seu futur com organització política, el senyor García-Margallo ha fet aquests dies un exercici de racionalitat que el col·loca molt per sobre dels seus col·legues del govern de Rajoy i a anys llums del president que el va col·locar en el càrrec: Catalunya només pot ser independent si realitza una declaració unilateral d'independència.
 
La frase inclou un seguit d'implicacions d'extraordinària importància: la primera és que la legislació actual no permet la consulta; tot i que alguns s'afanyin a buscar escletxes a la llei, el joc d'una Constitució formalment basada sobre el pacte fundacional espanyol, amb un únic sobirà en tota la seva població, no deixa marge més que a la política substitutiva de les normes.
 
La segona és que els que defensen la unitat d'Espanya no pensen forçar la lletra de la llei per encabir un esperit que provoca negociar sobre l'innegociable (Constitució dixit) unitat del territori espanyol, i permetre convocar la consulta en qualsevol de les seves formes. Però la tercera i més important de totes s'ha produït perquè el ministre ha traït la voluntat per l'ús incontaminat de la raó que caracteritza la gent intel·ligent (tot i que no crec que la intel·ligència racional sigui l'única possible): al dir que només amb una DUI es podria assolir la independència, García-Margallo ha dit que la independència és possible.
 
Hem de ser conscients que a aquestes alçades algú li haurà recriminat la frase, i amb tota probabilitat ell ja s'ha adonat del greuge que en política comporta dir la veritat, tant com perquè la mentida hagi passat d'excepció a regla del joc. Però per la part que ens toca hauria de comportar un enorme exercici de maduresa entorn el cost material i anímic del procés, perquè com ja va dir el president fa molts mesos, res de tot això serà fàcil; els consensos necessaris per canviar l'statu quo requereixen claredat, convicció i coratge.