Davant l’alarma informativa i social que ha produït la sentència del Tribunal Suprem que condemna al Jutge Baltasar Garzón a onze anys d’inhabilitació (és a dir, a la pràctica suposa no poder exercir més com a Magistrat), costa molt pronunciar-se de manera objectiva.

S’ha organitzat un soroll mediàtic absolutament demagògic que relaciona la sentència amb la investigació dels crims del franquisme. Crec sincerament que la major part de les persones que s’han indignat contra la sentència ho fan d’absoluta bona fe. La defensa de Garzón, no només la jurídica, sinó la social s’ha organitzat bé i en conseqüència és fàcil caure en l’error. Fins i tot alguna premsa estrangera de prestigi hi ha caigut. Però el que jo no entenc és que alguns juristes hi caiguin i que es reclami “justicia para Garzón”. No entro en aquest curt article en altres qüestions (investigació crims del franquisme, justícia internacional, crims contra la humanitat, instruccions sumarials, tortures a independentistes catalans i actituds davant l’independentisme basc, ...). Com a jurista i com advocada en exercici haig de reconèixer que la sentència del Tribunal Suprem relativa a les comunicacions entre advocat i client està jurídicament molt ben raonada. En democràcia el dret de defensa ha de ser sagrat i en independència de la personalitat dels acusats o del delicte pel qual són acusats. Forma part dels més elementals drets democràtics. No existeix judici just sense dret a defensa i confidencialitat de les comunicacions entre advocats i acusats.

Moltes de les manifestacions contra la sentència freguen el populisme. S’ha dit sense cap justificació que es sospitava que alguns advocats podien cooperar a seguir delinquint. Això no és cert en relació a cap dels advocats que varen presentar denúncia contra Garzón. No ha existit mai ni la més lleu sospita ni policial ni judicial contra ells. Sembla que sí va existir-ne en relació alguna persona que, com advocat, va fer alguna primera visita als detinguts. Però immediatament els acusats van designar als advocats que els haurien de defensar en el procés.

Garzón no es va limitar a dictar una ordre d’intervenció de comunicació d’alguna persona o advocat concret. Tot el contrari, va dictar una interlocutòria que en relació al tema que ens ocupa textualment diu: “Dispongo 1.- Ordenar la intervención de las comunicaciones orales y escritas que mantengan los internos Francisco Correa Sánchez, Pablo Crespo Sabaris, y Antoine Sánchez en el Centro Penitenciario en que se encuentran, o cualesquiera otros donde se trasladen, con la coordinación de la Dirección de dichos Centros, así como de forma general con la Dirección General de Instituciones Penitenciarias, debiendo la Unidad encargada de la investigación disponer los medios necesarios para llevar a cabo dicha intervención en los citados Centros, por un periodo comprendido desde el 19.02.09 hasta el 20.03.09. 2.- Ordenar la observación de las comunicaciones personales que mantengan los citados internos con los letrados que se encuentran personados en la causa u otros que mantengan entrevistas con ello ...”

Alguns s’han escandalitzat dient que la sentència compara l’actuació de Baltasar Garzón amb el que es practica en una dictadura. La resolució del Suprem diu: “4. En el caso, el acusado causó con su resolución una drástica e injustificada reducción del derecho de defensa y demás derechos afectados anejos al mismo, o con otras palabras, como se dijo ya por el instructor, una laminación de esos derechos, situando la concreta actuación jurisdiccional que protagonizó, y si se admitiera siquiera como discutible, colocando a todo el proceso penal español, teóricamente dotado de las garantías constitucionales y legales propias de un Estado de Derecho contemporáneo, al nivel de sistemas políticos y procesales característicos de tiempos ya superados desde la consagración y aceptación generalizada del proceso penal liberal moderno, admitiendo prácticas que en los tiempos actuales solo se encuentran en los regímenes totalitarios en los que todo se considera válido para obtener la información que interesa, o se supone que interesa, al Estado, prescindiendo de las mínimas garantías efectivas para los ciudadanos y convirtiendo de esta forma las previsiones constitucionales y legales sobre el particular en meras proclamaciones vacías de contenido.”

Entenc que la resolució del Tribunal Suprem té tota la raó. En democràcia no podem permetre aquest tipus d’actuacions mai. El mateix Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees es va pronunciar en la seva sentència de 14 de setembre de 2010 en relació a aquesta qüestió i va declarar que el dret de defensa constitueix un principi fonamental del dret de la Unió Europea. Com a advocada en exercici des de fa molts anys mai havia viscut una situació similar. Ni durant el franquisme havien interceptat converses a la presó entre els advocats i els nostres defensats, potser no tenien mitjans suficients (no ho sé), però en tot cas mai s’havien utilitzat en un judici les converses entre advocat i client.

La democràcia que com molts creiem, no és només votar, suposa un estricte respecte als drets, els drets de tothom a gaudir d’un procés amb garanties. Ningú els pot vulnerar. Ni el jutge Garzón. Censurar i condemnar la seva actitud en aquesta qüestió res té a veure en que tots plegats féssim una reflexió i una posterior actuació al voltant de la “transició” i de la impunitat en que van quedar els crims del franquisme.