L'ofensiva de l'exèrcit israelià sobre Gaza continua, amb un cost indescriptible de vides humanes, després de l'atac terrorista de Hamàs contra població civil d'Israel i d'altres països que eren a l'estat hebreu. El nombre de membres de la milícia islamista morts pels bombardejos produïts des del 7 d'octubre ha de ser forçosament petit enmig d'un devessall de sang que ha tingut com a principals víctimes masses de gent innocent. La situació és endimoniada i és possible que, més que causes, en aquest cas hàgim de parlar d'una suma d'impotències per fer les coses millor. Hi ha hagut frustració i desesperació en l'atac de Hamàs i la resposta de Tel Aviv respon també a sentiments de ràbia i fracàs. 

En la política internacional es donen situacions en què les parts en conflicte només estan en situació d'empitjorar l'escenari. És molt probable que cap governant israelià pogués en aquests moments fer una altra política que la que està fent un Benjamin Netanyahu al qual la història jutjarà, sens dubte, però també condemnarà. Arribats al 7 d'octubre passat, el drama era inevitable i tenia causes que venen de lluny.

El conflicte de l'Orient Mitjà és inextricable. Ho repeteixen tots els qui ho coneixen sobre el terreny i ens ho recordava el veterà Tomàs Alcoverro en aquestes pàgines fa només uns dies.  Des de la distància, ben poc podem aclarir, però una cosa sí que potser es pot assegurar: les coses només poden agreujar-se quan dirigents extremistes governen en massa països. Així succeeix a l'Orient Mitjà. 

S'ha arribat a aquesta guerra just quan Israel porta molts anys en mans de governs de la dreta populista, sota el lideratge d'un Netanyahu que va optar fa temps per aliar-se amb l'extrema dreta, tant en la seva versió ultrareligiosa com procolons. També en el costat palestí, l'islamisme radical de Hamàs va imposar la seva llei a un Al-Fatah desgastat i corromput. L'administració Trump té una enorme responsabilitat en l'actual crisi, des del moment que va prendre decisions del tot provocatives, com traslladar l'ambaixada de Tel-Aviv a Jerusalem i forçar el reconeixement d'Israel per part d'alguns països àrabs, d'entre els més conservadors. 

El món és un lloc massa delicat i inestable per deixar un grapat de dirigents irresponsables en el quadre de comandament. L'11-S va consolidar el poder de l'escola neocon, només per demostrar que la seva recepta per endreçar el planeta garantia tan sols incendiar els punts de conflicte del mapamundi. El trumpisme i l'onada de la dreta populista ha inflamat encara més el món i el que passa aquests dies a Gaza n'és un recordatori tràgic. Sota les bombes a la franja poden quedar també enrunades bona part de les raons d'Israel.  

La franja és moltes coses. Però també el fracàs estrepitós del full de ruta de la dreta populista global. El fanatisme dels bàndols en guerra deixa amb poc marge de maniobra el "centre global", tota la suma de forces que podrien fer d'equilibradores, des dels Estats Units de Joe Biden a la Unió Europea, passant per Egipte o Jordània. Cadascun d'aquests actors té problemes seriosos de cohesió a casa seva. El món és un polvorí i allà on la societat es pot expressar a les urnes, cal insistir en la responsabilitat que han d'assumir els ciutadans. Potser els resultats electorals de Polònia, o la resistència a Javier Milei a l'Argentina siguin indicis d'això, de com les societats es resisteixen encara a lliurar les claus de casa als fanàtics de tots els colors. Tant de bo.