A manca d’altres arguments, la dreta -i alguns suposadament benintencionats despistats d’esquerres- està impulsant ara un debat nominalista respecte al que està succeint a Gaza: és o no un genocidi. En termes de justícia internacional el delicte de genocidi és, potser, un dels més difícils de provar, tant és així que en el judici de Nuremberg (novembre de 1945-octubre de 1946), tot i projectar-se les filmacions aliades de l’alliberament dels camps de concentració i d’extermini, l’Holocaust va sobrevolar la sala, però la consideració de la persecució jueva com un crim contra la humanitat i un acte de genocidi va quedar fora de la jurisdicció del tribunal i, a més, no es va cridar a testificar cap jueu supervivent dels camps de concentració. Tanmateix, després de les imatges visionades a Nuremberg, era impossible negar l’Holocaust i, sens dubte, més enllà de la definició jurídica i de les dificultats de provar, fins i tot després de conèixer-se el pla de la denominada «Solució Final al problema jueu», dur a terme l’eliminació sistemàtica de la població jueva europea durant la Segona Guerra Mundial, convindrem que el «nom no fa la cosa». Per tant, perdre’s ara en disquisicions nominalistes no deixa de fer el joc a les intencions del govern de Benjamin Netanyahu que, com recentment ha expressat el ministre de Finances d’Israel, l’ultra i supremacista jueu Bezalel Smotrich, hi ha una mena d’acord amb Donald Trump per expulsar els palestins de Gaza i desplaçar-los cap al Neguev o a països veïns, a canvi d’una minsa compensació econòmica, per tal de fer un gran espai d’oci i de turisme de luxe a la Franja que proporcionaria beneficis compartits al govern d’Israel i a la família Trump. Així, el passat 27 d’agost tenia lloc a la Casa Blanca una reunió sobre el futur de Gaza i els gazians (no es considera els palestins mai com un poble) en què a més de Trump eren presents l’enviat especial per l’Orient Mitjà, Steve Witkoff, el gendre del president, Jared Kushner, i Tony Blair, enviat especial per a l’Orient Mitjà entre 2007 i 2015. L’objectiu de la reunió no era parlar de la fam, la crisi humanitària o l’horror que pateixen els habitants de Gaza, sinó discutir el projecte presidencial de convertir la franja en la «Riviera de l'Orient Mitjà» segons el pla elaborat per Johnnie Moore, president executiu de la tristament cèlebre Fundació Humanitària de Gaza, un empresari evangèlic que es considera a si mateix com un sionista cristià.

Això no obstant, l’insuportable cercle de fam i mort imposat pel govern d’Israel a Gaza, que afecta fonamentalment els infants i la gent gran, està provocant creixents protestes arreu del món, fins i tot entre les comunitats jueves -sionistes i no sionistes- dels EUA i altres països, i, de manera minoritària i sobretot pel tema dels ostatges, a l’interior d’Israel. Hom clama en contra de la barbàrie de l’ocupació. I les protestes estan capgirant moderadament l’opinió dels governs dels Estats. Així, el passat dia 17 els EUA es van quedar sols a l’hora de vetar, en contra del vot a favor dels altres 14 països, una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides que demanava un alto el foc immediat, incondicional i permanent a Gaza. Avui s’inicia l’Assemblea General de Nacions Unides i quan acabi el dilluns dia 29 més de 150 països (d’un total de 193) hauran reconegut l’Estat de Palestina i, indirectament, doncs, la solució dels dos estats, amb anuncis de darrera hora tan significatius com els de França i el bloc anglosaxó (Canadà, Austràlia i el Regne Unit). Especialment important és la decisió d’aquest últim, perquè a l’origen llunyà del conflicte es troba la carta del 2 de novembre de 1917 del secretari d’Estat d’Afers Exteriors britànic Arthur James Balfour al representant de la comunitat jueva britànica Walter Rothschild en què manifestava la voluntat del «govern de Sa Majestat de considerar favorablement l'establiment a Palestina d'una llar nacional pel poble jueu». Però, un any abans, amb els Acords secrets de Sykes-Picot, París i Londres ja havien acordat repartir-se les províncies del sud de l’Imperi Otomà un cop s’acabés la Primera Guerra Mundial. I, encara, el 1915, per mediació de Lawrence d’Aràbia, l'Alt Comissari britànic al Caire, Sir Mac Mahon, prometia a l'emir haiximita de La Meca, Hussein, el reconeixement d'una entitat àrab independent si es rebel·lava contra l'imperi otomà, la qual cosa obligaria Istanbul a retirar tropes dels fronts europeus per fer front a la revolta àrab (1916-1918), debilitant així un aliat d'Alemanya alhora que s'ampliava l'àrea d'influència britànica.

Els crims de Gaza són una vergonya internacional i no és tolerable que s’afirmi que la guerra és l’exercici del dret de defensa d’Israel contra un atac terrorista. De quina guerra parlen? La d’un exèrcit altament armat que controla l’espai aeri i bombardeja indiscriminadament una població civil indefensa? Certament, el 7 d’octubre de 2023 (7-O), Hamàs va perpetrar l’atac terrorista més important conegut mai per Israel i encara avui reté a un important nombre d’ostatges, però, d’una banda, aquest conflicte no comença el 7-O sinó que darrere hi ha tres quarts de segle d’ocupació (Yossi Klein. Israelis Have Forgotten About the Occupation. Again, Haaretz, 11 de desembre de 2023) i, de l’altra, un Estat que diu ser democràtic no pot respondre mai al terrorisme amb crims de guerra i de lesa humanitat, ni pot violar el dret internacional i humanitari, ni dur a terme polítiques genocides contra un poble indefens. Tampoc Netanyahu pot titllar les crítiques d’antisemitisme, quan ell mateix i el seu govern són els antisemites més convincents del món, ja que posen en perill la legitimitat i el futur de l’Estat d’Israel, alhora que generen un creixent rebuig internacional i pretenen provocar una nova Nakba de proporcions incommensurables.

A Gaza tothom si hi juga molt, en primer lloc, els palestins que són les víctimes del conflicte, però també la UE, tot i les seves indecisions a l’hora d’imposar sancions a Israel o de trencar l’Acord d’Associació Comercial per les polítiques genocides i de neteja ètnica (també a Cisjordània) del seu govern. Ens hi juguem molt, tots, també aquests EUA insensibles a les tragèdies fora de les seves fronteres i progressivament autoritaris d’un Trump que no pensa més enllà dels negocis i que es creu que l’Estat és ell i el món seu. Ens hi juguem perdre les darreres engrunes d’humanitat que ens resten i el llegat que deixarem a les generacions futures que sentiran vergonya dels seus predecessors -potser la mateixa vergonya que tenalla encara avui a alguns polítics europeus per prendre mesures contra el govern d’Israel a causa de les responsabilitats dels seus països en l’Holocaust ja que, com va etzibar, Günter Grass, potser no ho veieu, però, per fortuna, tampoc sentíeu l’olor de carn cremada. Sí, vergonya de tot el món, perquè de culminar-se la desaparició del poble palestí tots, en més o menys gran mesura, per activa o per passiva, serem culpables. I ningú podrà dir que no ho sabia, que no ho veia, que no s’havia assabentat per molt que Netanyahu hagi vetat la premsa internacional -i fins i tot la israeliana- a Gaza. No, tots ho veiem dia rere dia i no som capaços d’aturar-ho. I no oblidem que, com va escriure Walter Benjamin, la tasca de l’historiador hauria de ser recuperar «la memòria dels que no tenen veu», perquè «honorar la memòria dels éssers anònims» és una tasca més àrdua i més justa que recuperar la de les persones cèlebres.