El 7 d’octubre, Hamàs duia a terme el més mortífer atac no convencional comès mai contra civils a Israel. Va ser una acció injustificable en què es van cometre, i filmar per fer-ne ostentació, crims de guerra: mil dos-cents morts i unes dos-cents ostatges capturades. I va ser també un error polític en no avaluar la brutal resposta que calia esperar del govern més d’extrema dreta de la història de l’Estat jueu on figura un partit, el Partit Sionista Religiós, que es defineix com ultranacionalista, partidari de l’annexió de Cisjordània, racista, supremacista jueu, contrari als matrimonis entre àrabs i jueus i homòfob. El seu líder i ministre de Finances, Bezalel Smotrich, va admetre ser "homòfob i feixista" en unes declaracions reproduïdes per la ràdio pública israeliana KAN el 16 de gener de 2023 i després de l’atac de Hamàs proposava expatriar "voluntàriament" dos milions de palestins de Gaza i que els països occidentals acollissin aquelles famílies palestines disposades a reubicar-se.

Però, l’acció de Hamàs no exonera en cap cas al govern israelià de la comissió de crims de guerra i de la conculcació de drets humans amb bombardeigs massius i indiscriminats sobre Gaza, inclosos hospitals, escoles, centres d’acolliment de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA). A finals de gener el nombre de morts palestins vorejava els 27.000, entre els quals uns 10.000 nens i 7.000 dones, el de ferits els 65.000 i, a més, es comptabilitzaven uns 8.000 desapareguts que serien sota les runes dels edificis derruïts.

Crims de guerra i conculcació dels drets humans dels que, per passiva, també podrien ser corresponsables tots aquells que subministren armes a Israel (i a Hamàs) i tots els països (EUA, Regne Unit, Canadà, Austràlia, Finlàndia Alemanya, Itàlia, Suïssa, França, Països Baixos, Japó, Àustria, Romania, Lituània, Letònia i Estònia) que s’han apressat a retirar l’ajuda econòmica a l’UNRWA amb el pretext de la presumpta col·laboració, segons Israel, de 12 treballadors (de 30.000) de l’Agència en l’atac del 7 d’octubre. En canvi, Noruega, Luxemburg, Espanya i Irlanda s’han oposat a suspendre el finançament de la UNRWA en plena crisi humanitària, perquè posaria en perill la vida dels més de dos milions d’habitants de Gaza, condemnats, en absència d’un alto el foc a morir de fam o sota les bombes.

L’atac de Hamàs ha aconseguit en bona mesura els objectius que perseguia: ha posat de nou, de manera brutal, damunt la taula la "causa palestina" i la injustícia que pateixen des de 1948 davant del creixent oblit àrab (hi ha ja sis estats àrabs han reconegut l’Estat d’Israel i que hi mantenen relacions diplomàtiques, Egipte i Jordània des de 1980 i 1994 i, arran dels Acords d’Abraham de 2022, Marroc, Sudan, Emirats Àrabs i Bahrain, mentre Oman hi manté relacions comercials) i ha paralitzat momentàniament les negociacions entre Israel i l’Aràbia Saudita. Però ho ha fet a un preu inacceptable (crims i segrest de civils), malmetre enormement la imatge de la causa palestina i provocar una reacció de càstig brutal pel poble palestí de Gaza.

Hi ha pocs dubtes que la cruel resposta d’Israel ha generat una onada de solidaritat internacional amb la població de Gaza i, potser també, per primera vegada de manera seriosa, la comunitat internacional comença a exigir una solució definitiva i justa, que passa per dos estats independents, viables i segurs. I, sens dubte, l’acció més contundent ha estat protagonitzada per Sud-àfrica que ha acusat Israel de genocidi davant de la Cort Internacional de Justícia de Nacions Unides amb seu a La Haia. Aquesta no ha condemnat Israel per genocidi segons la Convenció de 1948 (la resolució definitiva pot trigar encara temps), però ha adoptat mesures provisionals (tot i que sense capacitat per implementar-les) en què reconeix el dret dels palestins a ser protegits davant d’actes de genocidi i insta Israel a prendre les mesures necessàries per impedir que es cometi un genocidi a Gaza. Tota una càrrega simbòlica contra el govern de Benjamin Netanyahu si tenim en compte que el crim de genocidi fou decisiu per justificar la necessitat de crear un Estat d’Israel després de l’Holocaust.

També a Israel s’han alçat algunes poques veus contra la desmesura de la resposta i els crims que les Forces de Defensa d’Israel (FDI) perpetren a Gaza. Així, per Anshel Pfeffer (Haaretz, 5 de gener de 2024), "Israel no està cometent un genocidi", perquè l’objectiu és destruir Hamàs no la població de Gaza, però té genocidaris en el govern i, sobretot, té "polítics israelians de l'ala messiànica que ocupen alts càrrecs que veuen aquesta guerra com el compliment del destí manifest del poble jueu" i, àdhuc, l’ateu Netanyahu apel·la a eliminar a Amalek tal com ordena Déu a la Bíblia. En suma, Israel "és amenaçat des de dins per un culte de fonamentalistes jueus que estan disposats a sacrificar-nos a tots a l'altar de les seves aspiracions messiàniques". Igualment, interessant era la reflexió de Yossi Klein (Haaretz, 11 de desembre de 2023), quan respon de forma contundent a la pregunta que es fan molts israelians: no entenem "com després de la massacre, més gran de tots els temps, estem més aïllats que mai?... No entenem que les manifestacions a l'estranger també siguin contra nosaltres". I respon Klein, "no ho entenem perquè hem oblidat l'ocupació". Aquella ocupació que volíem oblidar tot i que "nosaltres, que som liberals i il·lustrats, vam ser socis d'aquest acte d'oblit".

Però, més enllà del drama de la població de Gaza i de la paranoia securitària, persecutòria i messiànica del fonamentalisme israelià, la guerra ha desbordat ja les fronteres de Palestina. Els houthis, en solidaritat amb Gaza, estan obstaculitzant el trànsit marítim pel Mar Roig -i de retruc pel canal de Suez- i ataquen amb míssils, drons i comandos els vaixells que transiten pel golf d’Aden, inclosos bucs militars dels EUA i del Regne Unit. L’intercanvi de projectils a la frontera del Líban entre les FDI i la milícia xiïta de Hezbollah estan a l’ordre del dia i la població s’ha vist obligada a deixar els seus llocs de residència.

L’atac amb un dron a una base militar dels EUA al nord-est de Jordània, que va causar tres morts i més d’una trentena de ferits, suposadament per una milícia xiïta de l’Iraq o de Síria amb el suport de l’Iran, suposa un salt qualitatiu i suposa un repte difícil de gestionar per Joe Biden en any electoral. I, encara, l’intercanvi d’accions militars entre el Pakistan i l’Iran d’aquest gener. Darrere de tots aquests fets es percep l’ombra allargada del règim de Teheran i el complex enfrontament entre potències sunnites i xiïtes a l’Orient Mitjà. El perill de la internacionalització de la guerra de Gaza és l’amenaça que desemboqués en un gran conflicte a l’Orient Mitjà, no es pot descartar. Tampoc ajuda a desinflamar la situació que membres d’un comando de les FDI camuflats de palestins assaltin un hospital de Jenin (Cisjordània) i executin a tres suposats militants de Hamàs.

D’altra banda, com apunta Zvi Bar’el (Haaretz, 30.01.2024), pel grup de pressió dels colons "la campanya d'Israel a Gaza s'ha convertit en una guerra santa per expiar la separació" (la desconnexió unilateral de Gaza de 2005). Ja no és, doncs, una venjança per l’assassinat de 1.200 civils o el segrest de ciutadans israelians ni "tampoc és una rectificació de l'horrible fracàs per part de l'exèrcit, les agències d'intel·ligència i el govern", sinó una "gihad jueva pel reassentament dels colons a Gaza". La comunitat internacional ha d’aturar urgentment aquest horror, perquè no es pot consentir que l’enfrontament entre fonamentalismes confessionals d’un signe i de l’altre hagi costat ja la vida de desenes de milers de palestins i de més d’un miler d’israelians, però, malauradament, només Nacions Unides sembla estar a l'altura, mentre a Egipte, amb la mediació dels Estats Units i Qatar, s’intenta arribar a un alto el foc i la represa de l’ajuda humanitària a canvi de l’alliberament dels ostatges.