S’ha acabat. El minigovern de Catalunya com el coneixíem fins avui ha deixat d’existir amb el rescat dels més de 5000 milions d’euros que ha demanat Artur Mas al govern d’Espanya.
 
Reinstaurar l’antiga institució de la Generalitat fou un invent d’en Nicolau d’Olwer en el dies posteriors al 14 d’abril del 1931. Era un subterfugi per tal substituir la república catalana proclamada pel president Macià per un ens polític una mica singular però sense trencar amb la unitat d’Espanya. En aquell moment va servir per acontentar mínimament als republicans catalans. Desprès del franquisme es va tornar a recuperar com a eina per visualitzar un cert autogovern dels catalans. Però aquell invent d’en Nicolau d’Olwer, que va néixer per ser espanyol, ho ha acabat sent fins al moll de l’os amb les condicions que imposa el Real-Decreto ley 21/2012, de 13 de julio, de medidas de liquidez de las Administraciones públicas y en el àmbito financiero al qual s’ha acollit l’actual govern de la Generalitat.
 
No m’estendré aquí a reproduir les condicions de l’esmentat Real-Decreto, però recomano a tots els catalans que s’entretinguin a llegir-lo directament del BOE i veuran que la Generalitat s’ha convertit a partir d’ara en una insignificant delegació del “noroeste peninsular” del govern d’Espanya. Podem afirmar sense embuts que en aquests moments no tenim res. Ni autonomia, ni govern, ni competencias, ni res. Tot està en mans de Madrid perquè depenem, ara ja absolutament, de la seva voluntat. Els nostres dirigents han arribat al grau més alt d’esclavatge al demanar almoina dels propis diners que abans ens ha robat Espanya. Aquesta paradoxa és de les que mereix ser estudiada en les facultats de Ciències polítiques de tot el món per veure com la covardia i la ineptitud d’uns polítcs pot ser la combinació que dugui un poble ric ha esdevenir captaire.
 
Si hem arribat fins aquí ha estat per no haver escoltat les veus dels independentistes que, durant anys i panys, van advertir-nos que la convivència amb Espanya era un suïcidi. Però tots aquells que han protagonitzat la política catalana dels darrers trenta anys es creien uns savis i afirmaven que aquells defensors acèrrims d’un Estat català eren uns somiatruites. Eren tant llestos que afirmaven que ells modernitzarien l’Estat espanyol i amb l’autonomia seriem un dels quatre motors d’Europa. Us sona aquesta música?
 
Ara, molts d’aquells que havien tractat la independència de Catalunya com una mena de malaltia infantil, simulen abraçar la seva causa perquè no els toca cap altre remei veient el clima que es respira entre els catalans. La seva nul·la visió de futur i l’inexistent coneixement sobre la mentalitat espanyola han fet que avui perilli greument tot allò que s’ha edificat amb els diners dels catalans. Des de les escoles fins als hospitals, passant per les pensions dels nostres avis o els ajuts als nostres discapacitats. Aquest és el premi que hem obtingut per la seva dèria malaltissa de voler arreglar Espanya. Algun d’ells ens demanarà perdó? Segurament no ho faran. Però almenys que deixin lliure el camí de la independència a aquells que no han enfonsat en la misèria l’esforç de generacions i generacions de catalans.