Les societats evolucionen en equilibris entre el cos social i la seva expressió política. Però ho fan de tal manera que la segona sempre arriba uns anys més tard. El mecanisme del moviment són les generacions i l’esperit que les conforma. Ortega y Gasset ens ho apuntava fa molt de temps: “Las variaciones de la sensibilidad vital que son decisivas en historia se presentan bajo la forma de generación.” Les generacions que emergeixen tarden uns quants anys en establir-se com a referents del canvi. I és així que es pot entendre com el president Pujol va aguantar una altra legislatura el 1999, i perquè hi va tornar a haver una majoria d’esquerres l’any 2006. Aquells resultats expressaven l’ànim social dels anys 1995 i 2000, quan la por encara tenallava els catalans.

La nova generació de catalans que s’ha consolidat avui com a rectora de la societat es caracteritza per haver perdut la por. Aquest és el seu tret distintiu. Els polítics d’avui, malgrat haver estat escollits fa només un any, semblen voler seguint sent passat. Per això s’entén el desajust entre aquesta societat lliure, i la classe política immobilitzada a la manera com actuen els rosegadors de camp amenaçats per la guineu. Alguns dels nostres posen la bena abans de la ferida quan demanen cedir en nom de la unitat perquè diuen que no hi ha una majoria al parlament per aprovar una pregunta clara amb resposta explícita. Però el cert és que no sabem què votaran els diputats catalans d’avui. De la mateixa manera que no podem acusar abans d’hora els espanyols de no acceptar la nostra proposta de cessió de la competència, tampoc no podem donar per fet que alguns dels nostres no estaran a l’altura de la història. Que els diputats catalans s’ho pensin. Però si UDC i ICV no volen la pregunta clara, que així sigui, però que ens ho demostrin. Siguem generosos amb ells per tal que siguin generosos amb nosaltres.

Esquerra Republicana no pot cedir. No s’ho pot permetre, i no només pel present sinó pel futur sencer del país. Si les ambigüitats no s’esvaeixen en aquesta maniobra, qui d’aquells que es volen lliures, però sentint-se liberals o cristiano-demòcrates, podran votar de nou una coalició liberal-cristiana en eterna indefinició? Si la pregunta no és clara, hi ha el risc de deixar mitja nació enrere en els propers comicis, orfe de representació nacional en el segment del centre-dreta. L’ambigüitat ja no és possible. És responsabilitat del líder d’ERC salvar el president forçant els ambigus d’avui a deixar de ser-ho. La lluita no és entre n’Oriol Junqueras i Artur Mas, sinó entre el primer contra el representat oficial del pont aeri i els hereus dels que creuen possible les societats perfectes. Si s’accepta una pregunta ambigua, s’accepta la derrota davant l’espanyolisme disfressat que gangrena la nació, i davant el cinisme de qui mai no vol assumir cap responsabilitat. Cal que a les properes eleccions plebiscitàries les coses estiguin clares tant pel que fa a CDC, i si aquesta pot anar amb UDC, com per ICV. La pregunta es proposarà, les urnes estaran llestes i muntades, però no es podrà votar primer un referèndum. Caldrà una declaració unilateral d’un parlament, i per això els electors no hauran de tenir dubtes de qui està a favor i qui no.

La pregunta és clau per l’imaginari que obre en el camp polític. En tot cas, si no hi ha més remei i les forces del passat encara guanyen, Esquerra s’haurà d’abstenir a tota pregunta que el president proposi que no sigui la seva. I esperar millors temps, que segur que vindran i, mentrestant, no deixar d’aprovar un pressupostos que cal considerar-los com acció bèl·lica forana. El poble així ho entén, i no li ho retraurà ni li ho farà pagar a les urnes. Vaig assistir dijous passat a la conferència que n’Oriol Junqueras va fer al Centre Cultural del Born. Ens va parlar de com el present s’assembla al passat fins al punt que, excepte la violència militar, tot és el mateix. I ens va parlar de l’atzar que l’ha posat com a responsable del darrer bastió polític que té el país. Podem entendre la càrrega que representa aquesta responsabilitat no cercada. Va salvar el seu partit, i ara potser caldrà que protegeixi el seu país. Hi ha un poble que espera, un poble que a diferència d’ahir, sap controlar les seves pors.