En qüestió d’una setmana, la política espanyola ha viscut un sotrac notable. El PP, que amb l’aprovació dels pressupostos va rebre prou oxigen com per alenar amb respiració assistida, passava a ser foragitat del govern de l’estat. Al seu costat figurava, només, Cs, el partit que, formalment, alçava la bandera de la regeneració, però que, a l’hora de la veritat, no s’ha mogut d’on ha estat sempre: a la dreta més extrema del nacionalisme espanyol i l’anticatalanisme. El suport rebut per Pedro Sánchez no ha estat pas perquè l’opció que representa el PSOE, les declaracions fetes fins ara pels seus dirigents i la seva implicació en l’aplicació del 155 generin una onada d’entusiasme cosa de no dir. En realitat, hom ha rebut amb alegria, i un cert alleujament, la derrota de l’arrogància ostentosa, la fatxenderia amenaçant i l’estil ofensiu de la plana major del PP espanyol i el seu escolanet aquí. El goig, doncs, ha estat per qui se n’anava, no per qui arribava. De cop, sense que fos un escenari previst de manera tan immediata, han estat escombrats Rajoy, Sáenz de Santamaria, Méndez de Vigo, Dastis, Montoro, Cospedal, Millo i tutti quanti. I només per això ja hi ha motius de satisfacció.

El nou president faria bé d’adonar-se d’on li han vingut els suports per a fer fora el PP: de la diversitat de forces polítiques que representen la perifèria plurinacional de l'Estat. És a dir, més enllà de l’escandalosa corrupció financera i acadèmica del partit de Rajoy, si en un espai es feia insuportable el PP era en la persecució de la diferència i en la negació de la diversitat, des de la impunitat aparent que l’estat, les institucions, la llei, eren ells i es podien permetre de fer-ne el que ells volguessin. El nou president, doncs, haurà de demostrar que és un cosa diferent del PP, no només en les formes, en la relació institucional i en el respecte i tracte amb els càrrecs elegits democràticament, sinó també en el projecte polític que haurà d’identificar-se com a no coincident amb el PP, perquè si no fos així, no caldria haver fet cap moció de censura. Per això, la maniobra del PSC a Badalona, fent front comú amb PP i Cs, desvirtua la darrera votació al Congrés i planteja interrogants seriosos sobre quin perfil de militants s’han quedat, finalment, al PSC. I el nomenament de segons quins ministres, també.

Òbviament, vista la reacció rabiosa, venjativa i totalment destructiva del PP i Cs, aquests partits estaran amatents a cada pas que faci Sánchez, sobretot per llançar-se-li a sobre en allò que ells considerin que és una concessió a Catalunya, per insignificant que sigui la mesura. Però una mínima credibilitat democràtica per part del nou govern exigeix que cessi la limitació i persecució de drets democràtics bàsics, així com la manipulació informativa dels mitjans  de comunicació públics. Si, tanmateix, volem creure en la separació de poders inherent a tot sistema democràtic, hi ha coses que el govern té al seu abast i d’altres que no pot fer perquè corresponen a l’àmbit judicial, de dur-les a terme.  

Hi ha, això no obstant, gestos que el nou govern sí que pot fer per tal de distanciar-se clarament de l’anterior. Per exemple, l’acostament dels presos catalans a centres penitenciaris de Catalunya, per tal de posar fi a la penalització injustificada que pateixen els familiars dels compatriotes reclosos en presons d’Espanya. Aquesta és una mesura que depèn del govern, a través de la direcció general d’institucions penitenciàries, i que caldria que adoptés de forma immediata. Sobretot  si es té en compte que es troben en presó preventiva, sense condemna i a centenars de quilòmetres de casa. I, més encara, quan resulta que condemnats pel cas Gürtel són en presons situades a pocs quilòmetres de Madrid o un Zaplana, en presó preventiva, és a 15 km de València. És bo de recordar que, quan era lehendakari, Patxi López va promoure un document sobre la necessitat imperiosa d’acostar presos bascos a presons basques. Tenint en compte que tothom sap que els presos catalans no són violents, sinó tot al contrari, fóra injust i discriminatori que no es fes amb gent pacífica allò que es defensava per a qui havia practicat la violència al llarg de dècades. No n’hi haurà prou, però, amb aquest gest, per rebaixar tensió, sinó que caldria que el govern d’Espanya adoptés alguna decisió que sí que té al seu abast. Per exemple, retirar els recursos presentats per l’anterior govern espanyol davant el tribunal constitucional contra lleis catalanes, aprovades pel nostre Parlament, totes elles amb un clar contingut social. 

Haver donat suport a la moció de censura que, inesperadament, ha fet Sánchez president contra tot pronòstic, no hauria de comportar que els partits catalans convertissin en normal la seva presència a les corts espanyoles, com si res. Vull dir que, passant per alt que hi ha polítics catalans a la presó i a l’exili, i una repressió indissimulada contra llibertats fonamentals, fóra un error de convertir en rutinària l’acció dels diputats i senadors catalans, de manera que s’enfilessin al carro de les esmenes convencionals a iniciatives legislatives, interpel·lacions de distància curta o preguntes irrellevants. Catalunya té un conflicte polític obert amb Espanya, pendent de resoldre's per la via democràtica. I, fins que aquest dia no arribi, no podem permetre’ns de legitimar el funcionament regular de les institucions espanyoles en les quals encara participem, sense que l’actuació dels nostres representants sigui un recordatori permanent de la singularitat, excepcionalitat i transitorietat de la situació que vivim i, sobretot, de l’horitzó on aspirem a arribar com a poble. Fins que no abandonem les Corts espanyoles.