L'atzucac espanyol és com tots els processos de negociació. És un procés complicat d'interpretar perquè cada actor polític que hi juga un paper fa els seus moviments en clau tàctica. No és tan important el que es diu com les conseqüències de cada moviment. Això es va evidenciar la setmana passada, quan Podem va fer una proposta d'articulació de govern al PSOE i tot plegat va desembocar en la renúncia de Mariano Rajoy a afrontar el debat d'investidura. Moviments, enrocs i diagonals d'alfil. 

Com ja apuntàvem, la possibilitat que el PP acabi governant té força, perquè si bé Espanya ha de digerir la fi del bipartidisme, resoldre aquesta situació sense permetre que governi qui més vots ha tret suposa saltar dues pantalles de cop. Però també és veritat que als socialistes, rivals històrics dels populars, els costarà molt d'explicar que deixen governar als del carrer Génova. Per més que Felipe González, alguns barons i tota la xarxa de poder que els envolta estan fent mans i mànigues. 

És possible que els partits espanyols no sapiguen resoldre, de bones a primeres, aquest escenari. Si el govern del PP costa de digerir al PSOE, l'alternança d'esquerres compta amb el gran escull del referèndum català i amb la joventut de Podem. Què podria resoldre-ho? Unes noves eleccions. Si es torna a votar, el Partit Popular pot augmentar els seus diputats amb espai de Ciutadans que optarà pel vot útil. I Podem pot continuar desgastant als socialistes. Els números que en sortissin farien més viable la famosa gran coalició. Ara bé, el que no queda gens clar és quin paper tindrà Mariano Rajoy en aquest nou escenari. Veurem.