Els resultats del 14-F permeten a ERC tornar a tenir un president de la Generalitat després de 80 anys. Amb tot, ERC necessita que altres forces polítiques li ho permetin.
Junts, el nou artefacte de la mutació convergent, liderat pel president Carles Puigdemont des de l’exili, s’ha negat dues vegades a investir Pere Aragonès president de la Generalitat. Exigeixen, abans, que s’arribi a un acord que “permeti una legislatura estable”. Fins aquí, tot molt bonic. Fins i tot, podria ser una entradeta d’una peça del Telenotícies. Però la realitat és una altra, aquesta.

Junts, el nou artefacte de la mutació convergent, liderat pel president Carles Puigdemont des de l’exili, s’ha negat dues vegades a investir Aragonès president de la Generalitat. Exigeixen, abans, que ERC accepti que Puigdemont, com a president anomenat legítim, ho pugui condicionar tot, des de l’obra de govern fins a les relacions internacionals, a través del Consell per la República, una entitat privada que presideix ell mateix, com a president que anomenen legítim, però també com a president de Junts, el partit que va perdre les eleccions davant ERC i que entén la unitat com a preeminència dels de sempre. Però encara hi ha una altra lectura que crec, sincerament, que és la que s’ajusta més a la realitat, aquesta. 

Els presos sortiran més aviat que tard, però els exiliats no tornaran sense que abans es posin a disposició de la justícia espanyola. Aquest és el drama i per això són unànimes els crits a favor de l’amnistia. Un drama que ho condiciona tot. El Consell per la República necessita constituir-se, ser el govern a l’exili, un govern liderat, evidentment, per Carles Puigdemont. L’exili, sense incidència en la quotidianitat (ID del Consell), acaba sent oblit. Aquesta és la realitat. A partir d'aquí negocien.

L’estratègia de Puigdemont necessita la col·laboració necessària d’ERC. És a dir, necessita que ERC abdiqui de les seves aspiracions legítimes de governar Catalunya i tot el que això significa. Necessita, per dir-ho més clar encara, que Pere Aragonès accepti ser un vicari del president que anomenen legítim, i no només a Catalunya, sinó que també a Madrid. Evidentment, això no ho anomenen d’aquesta manera. Junts utilitza l'eufemisme de la “unitat estratègica de l’independentisme”.

Si algú creu que això va d’independència, s’equivoca. Tothom sap a hores d’ara que la independència d’un territori com Catalunya, que forma part d’un estat sobirà i membre de la Unió Europea, no es pot aconseguir unilateralment. No va d'independència, sinó de supervivència de l’exili, concretament. És obvi també que alguns del que fan costat a les aspiracions de l’exili és únicament per no abandonar el poder.

Plantejades així les coses, què hauria de fer ERC? Atès que Junts s’ha ofert a investir Aragonès i passar a l’oposició, els republicans haurien de governar en minoria amb tot el que això significa. I ho haurien de fer amb la formació d’un govern que respongués al que el mateix Pere Aragonès va dir en la primera votació de la sessió d’investidura fallida: a l'un sol poble candelià. Un govern paritari, plural ideològicament, farcit d’independents de prestigi i militants d’ERC també de prestigi. Un govern que estaria, evidentment, obligat a negociar cada llei, cada vot, amb una única excepció: Vox.

Paral·lelament, ERC i Junts, amb el temps necessari, haurien de trobar i consensuar quin és el paper que ha de tenir l’exili en la llarga lluita per aconseguir trobar una sortida negociada al conflicte que vivim. Però ja avanço que, mentre el president que anomenen legítim en contraposició als que puguin venir després formi i encapçali partits, fulmini heretges i disputi el poder a les altres forces, malament. 

En l’estratègia d’ERC, exposada de manera magistral en el llibre Tornarem a vèncer, Oriol Junqueras i Marta Rovira tracen un camí que no té res a veure amb el que prové de Waterloo. És l’hora, doncs, de passar de les paraules als fets i actuar amb conseqüència.