No cal recórrer a la distensió en el llenguatge de Puigdemont per certificar que Mariano Rajoy té un problema. Les forces constitucionalistes van acusar l'independentisme de no saber llegir els resultats del 27-S, però qui els va interpretar pitjor va ser la Moncloa. Rajoy no va comprendre el 2015 que el sobiranisme aglutina una extraordinària fortalesa, fins i tot en les condicions més adverses, suspesa com està l'autonomia des que el 155 va fulminar les institucions catalanes i va destituir-ne els seus dirigents. La desconnexió emocional amb Espanya dels qui van rebre cops de porra l'1 d'octubre es va minimitzar. Els tres diputats del PP, convertit ja en un partit residual a Catalunya, són el bany de realitat que el president espanyol s'ha emportat a les urnes.

L'estratègia de Rajoy ha rebut un revés a Catalunya i ja ha despertat veus crítiques a Madrid. Les tribunes més cavernàries ja van desautoritzar l'estratègia electoral del líder del PP, incapaces de digerir que l'independentisme obtingués una pròrroga a les urnes i Puigdemont pugui circular per Europa sense la pressió de l'euroordre, però no són les úniques opinions que ressonen a la capital espanyola. Pedro Sánchez ja es postula com a alternativa -hi haurà moció de censura?- i Albert Rivera, enfortit després del triomf de Ciutadans, destaca que la brúixola del PP falla. Conscient del graner de vots del centre-dreta espanyol, Rivera serà un corcó per a Rajoy, que ha de gestionar un escenari diabòlic: la seva derrota és inapel·lable i l'independentisme branda de tal manera la majoria absoluta que Puigdemont es veu amb cor de reclamar una cimera "sense condicions" encara que no sàpiga ni com ni quan podrà tornar. La lliçó "per a la història" que el PP exhibia abans dels comicis és avui un lema rebregat.  
 
Rajoy se cenyeix al discurs de la legalitat per esquivar el debat polític, fins i tot amb aquests resultats, però potser el seu futur ha començat a enfosquir-se. No seria estrany que la remor d'avançament electoral es propagui pel Madrid del poder i que la moció de censura torni als titulars. L'independentisme ha saber governar el fracàs del president espanyol. I com ho pot fer? Conjugant fortalesa i generositat. Les forces que han combatut a les urnes el 155 han de fer compatible el missatge de la reparació -el retorn de les institucions catalanes als representants electes i l'alliberament dels presos- amb el de la negociació, també amb l'Estat. Sense abandonar els recels partidistes i un full de ruta clar, la legislatura tindrà data de caducitat.

A l'espera de resoldre el seu futur, a Puigdemont li toca capitanejar l'escenari i acordar la naturalesa de l'executiu amb ERC, reduït com ha quedat el pes específic de la CUP tot i fer possible la majoria absoluta. Els costos de la via unilateral ja són coneguts. És el moment de sumar complicitats amb els anticapitalistes i també més enllà, perquè la frontera del 47,5% dels vots obliga a recalcular el trajecte sense desatendre el clam de sobirania de l'1 d'octubre.

L'executiu que prengui possessió i el Parlament que es constitueixi -amb majoria independentista, Ciutadans engreixat i un PP raquític-, tenen el deure d'interpretar la relació de forces, de reconèixer el pes de l'adversari. Si el sobiranisme desxifra les noves coordenades amb encert pot fer camí i afiançar una majoria rocosa. De moment, ha salvat un match-ball en situació crítica. I la pilota és a la teulada de Rajoy.