A finals de mes sabrem si tenim nou president i si tenim nou Govern. El que caldrà veure és la capacitat que hi haurà per governar. Existeix un ampli consens en relació a l’excepcionalitat de les darreres eleccions. Però tot fa suposar que tindrem excepcionalitat per temps. La composició de la mesa ens podrà donar pistes de cap a on anem, però sobretot cal veure qui serà la persona que s’esculli per a presidir la cambra. Una persona que tindrà la responsabilitat de proposar el nom del candidat o candidata que haurà de sotmetre’s al vot d’investidura del nou Parlament, després de parlar amb els caps del diferents grups parlamentaris.

La tradició marcaria que proposes en primer lloc al candidat de la llista més votada, en aquest cas Inés Arrimadas. Però podria també proposar un altre nom si de les converses queda clar que no compta amb els suports suficients o si ella mateixa renuncia a fer-ho. Si partim del que sembla previsible, el debat està ara centrat en qui dels dos candidats, Puigdemont o Junqueras serà l’escollit, o bé si apareixerà una tercera possibilitat. Les dos principals formacions mostren un gran desacord en el tema. Uns diuen que “de president ja en tenim”, els altres diuen que d’acord, però que no hi és. I proposen el seu. Que tampoc hi és. Però al marge d’aquest tema gens menor, després caldrà governar. Amb quin programa?. Per fer què?.

Sembla clar que mentre es mantingui l’excepcionalitat de persones empresonades o forçades a restar fora del país per evitar ser detingudes no sembla fàcil començar a governar com si tot fos normal, però al mateix temps la situació política i administrativa de Catalunya requereix que algú decideixi no només sobre el dia a dia, sinó pensar en polítiques per encarar els grans reptes que tenim com a país, no només en relació al reconeixement nacional (tema que no sembla fàcil de resoldre en breu) sinó sobretot en els grans temes que afecten la vida de la gent.

En relació a ERC les sorpreses a esperar són poques. Tenen una trajectòria política força ben assentada. Els dubtes i interrogants més grossos cal situar-los en el nova formació, que qualificaria de presidencialista, que és JxC. Si el PDECat ja ens va sorprendre al 2016 fent una enquesta a 2.000 militants sobre quina ideologia preferien pel “nou” partit, el cert és que ara llegint el programa electoral de JxC els interrogants són encara més grans. Hi ha grans desequilibris en el tractament dels temes. Molta manca de concreció en algunes coses i, en canvi, aspectes molt detallats en altres.

No cal ser un analista per veure forces contradiccions entre l’herència de CDC i el PDECat i algunes de les coses que es diuen en el nou programa. Si un mira l’autoubicació dels que deien que votarien JxC en la macroenquesta del CIS de finals de novembre, la posició dels votants se situa força més a l’esquerra de la que era tradicional en el mon convergent.

Tot fa suposar doncs que les tensions que avui veiem entre ERC i JxC seguiran quan es tracti de decidir composició de govern i polítiques a seguir. Lògica presidencialista amb lideratge absent i partit acabat de formar no combina bé amb un partit amb llarga tradició i un programa força consolidat. Més enllà de l'independentisme, caldria, en aquesta nova etapa, algunes consideracions més pràctiques sobre que fer davant dels grans temes que qualsevol govern al món avui ha d’encarar.