No la conec de res, no sé si mai ens hem creuat o ho farem en un futur. El que sí que sé és que l'estimo i que li estic agraïda.

L'estimo en el sentit ple de la paraula perquè ha aguantat un procés de victimització inhumà, per l'agressió, pel sistema i per la societat. Conscient que, si ella no hagués denunciat, ells seguirien al carrer i actuant en Manada. Perquè els delictes contra la llibertat sexual continuen considerant-se delictes semiprivats, així que si la víctima decideix no denunciar, ningú altre podrà engegar el procés penal. Ella, però, com la supervivent de Pozoblanco, han persistit en els respectius processos penals.

Queda ja molt lluny el vot particular del magistrat de l'Audiència Provincial de Navarra que parlava de "jolgorio". Ahir, a la vista davant del Tribunal Suprem, la superioritat i la contundència de les defenses es va fer palesa d'una manera molt evident. Primer perquè superat el primer escull respecte el consentiment ha quedat clar que no es pot demanar a una víctima que està sent agredida i es troba en estat de xoc que reaccioni d'una manera heroica. Ans al contrari, es va poder afirmar que l'absència de consentiment no és dir que "no", sinó no haver dit que "sí" en cap moment. Per destruir el consentiment cal que, prèviament, hagi existit. Mentre s'està a l'espera de la sentència del Tribunal Suprem sí que podem avançar que segur que genera un precedent molt potent segons el qual la inacció física i verbal d'una víctima no és considerada per un consentiment.

En segon lloc, les acusacions plantejaven l'existència de violència o intimidació per tal de fer enquadrar el relat de fets. Es constatava no només una situació intimidatòria, sinó pràcticament asfixiant, sent configurada pel nombre d'agressors, les edats, la corpulència i l'espai físic en el qual es trobaven i sense sortida. És llavors quan la víctima entra en estat de xoc, sent impossible reaccionar de manera activa, ja fos verbalment o física.

En tercer lloc, queda el repte pendent de legislar els delictes contra la llibertat sexual comprenent que els abusos sexuals són violència i que sense violència o intimidació no és possible abusar. Si en el moment de la comissió del delicte no cal emprar aquesta violència o intimidació de manera concreta és perquè l'estructura en la qual se sustenta és ja molt violenta.

En quart lloc, fer els deures que ens demanava la supervivent de "la Manada" i del sistema en la seva carta dirigida a la societat. Després de la reflexió ens recordava que no li havia agradat el que havia hagut de patir durant el procés i sentir de manera anònima com la gent parlava d'ella. Tot i això, ens interrogava: "Què hagués passat si jo no hagués denunciat? Penseu-ho".

Segurament la societat i el sistema judicial no hauria reflexionat tan profundament sobre violències sexuals i violència institucional. A més, "la Manada" seguiria al carrer seguint amb les agressions sexuals en sèrie.

Però fem-nos una altra pregunta, i si totes denunciéssim?