Gràcies, indignats, per recordar-nos que tenim un parlament. De debò, amb el cor a la mà; moltes gràcies per posar setge a la màxima institució del país, justament el dia que es votaven els pressupostos que ens haurien de permetre navegar en aigües de crisi. Gràcies per escridassar, insultar, empènyer i barrar el pas als nostres representants, els que vam triar fa uns mesos, precisament per fer la feina que estaven provant de fer. Gràcies per fer-nos caure que aquella gent anaven a treballar, com fan dia a dia, i que ho fan perquè la cosa pública pugui funcionar.

Moltes mercès per mostrar-nos la classe política en pes mirant d’esquivar els crits, els abusos i les patacades. Primer, perquè a tot subjecte li agrada veure els membres de les institucions en dificultats de tant en tant, atès que això ens agermana amb ells i els fa més humans. En segon lloc, això; molt agraïts per fer més humans els polítics. En un grapat d’hores vau aconseguir més prestigi per a la gent dels partits, i més reconciliació entre ells i els electors, que en trenta anys de campanyes electorals. Fins i tot algun dels nostres líders es va acostar a l’èpica, pugnant per entrar al parc de la Ciutadella.

No us reconeixerem mai prou el que vau fer. Ara sabem que tenim un diputat invident, en Josep M. Llop, al qual vau increpar i empaitar i vau convertir en figura del dia. Ara ens hem assabentat que tenim diputats que van en cadira de rodes, i que l’Oriol Pujol va en moto, i no pas en limusina, malgrat ser tan de dretes; queda confirmat que en López Tena és el diputat més tossut i provocatiu que hi ha; que el Felip Puig potser no es va excedir tant amb els acampats, que els d’Iniciativa i vosaltres no sou exactament el mateix, perquè ells tenen el costum de parlar i vosaltres no; que realment és possible posar en una sola furgoneta ecologistes, separatistes i espanyolistes, i portar-los de viatge sense que passi absolutament res, mentre a fora hi ha una bronca ferotge contra tots ells sense distinció.

Heu fet una feina impagable a favor de la democràcia, i heu aconseguit una cosa que els partits catalans tots sols no haurien assolit mai; recuperar una part del prestigi perdut. Heu demostrat que un hemicicle és útil, que realment s’omple de la gent que cobra per omplir-lo, que s’hi debaten assumptes que ens afecten, i sobretot, que la gent que treballa allà és gent de carn i ossos com nosaltres i vosaltres. Gent que és capaç de sentir por, que no vol que l’agredeixin; gent que pateix per la família, persones normals i corrents que tenen idees diferents, però que són capaces d’unir-se quan veuen vulnerats els drets bàsics de reunió i de llibertat d’expressió. Persones que també s’indignen, sí, també són capaces d’indignar-se, quan se senten menyspreades i maltractades. Des del 23-F, fa més de trenta anys, que no li vèiem tant rostre humà a la política, que no ens sentíem tan orgullosos dels nostres polítics.

Ah, ja que hi som; gràcies per esbroncar-me i empaitar-me també a mi quan passava per allà. No per ser polític, que no ho sóc, sinó simplement per no portar els pantalons gaire estripats i no fer-me trenes als cabells. Avui em sento més a prop dels meus representants, avui els estic agraït pel que fan, avui voldria des d’aquí encaixar-los la mà i dir-los com són d’importants per a mi. Avui, mercès a vosaltres, indignats, jo també em sento diputat. M’heu fet triar entre les empentes i les paraules, entre indignats i dignificats, i avui tinc molt més clar a quina banda vull ser.