Ara que la política va esdevenint, cada dia una mica més, amb esforç i alegria, un espectacle grotesc per a una sensibilitat mitjana, urgeix buscar refugi en el pop metafísic teoritzat i practicat per artistes com ara El Petit de Cal Eril, grup que fa uns dies es va fer amb un dels premis MIN, Premios de la Música Independiente, el de "mejor álbum en catalán". Sí, uns guardons atorgats pels programadors, periodistes i professionals del sector a escala estatal, on l'àlbum sense títol del senyor Joan Pons, El Petit, conegut com a "disc triangular", va robar el cor al conjunt del jurat. Mentrestant, a molts quilòmetres de distància, física i mental, Ràdio 4 atorgava el Disc Català de l'Any a Els Catarres.

Què és el pop metafísic? Bé, ni els mateixos creadors de l'etiqueta ho expliquen amb claredat, ja que la imprecisió i el debat obert sobre si mateix formen part de la seva naturalesa. Creiem intuir, però, que té a veure amb l'evasió de la ment i amb una idea de confortabilitat anímica; que és, per exemple, al·lèrgic a l'esment d'objectes quotidians (ni coets ni semàfors com els que agraden tant a Joan Miquel Oliver, tret, potser, que es tracti de metàfores) i que tendeix a construir estats emocionals "vaporosos, ingràvids, borrosos, hipnòtics", o aquestes són les paraules emprades per un altre alt destacat d'aquesta tendència, Ferran Palau, membre del grup Anímic i autor d'una obra igualment de referència del 2018 com és Blanc.

Cal agrair als artistes que hagin fet el favor de crear una etiqueta per designar un estil de música, perquè generalment aquesta tasca ens correspon als periodistes i sol ser molt incompresa. "Ah, la meva música no es pot limitar a una paraula", "el que faig és massa personal per ser etiquetat" i "no hi ha gèneres musicals, només música bona o dolenta" són alguns dels clàssics amb què tants i tants creadors ens han obsequiat al llarg dels anys quan es tractava de mirar de posar paraules a la seva proposta. Ja sabem, però, que allò que no pot ser reflectit pel llenguatge no existeix, i que els artistes que fan coses 'inclassificables' acaben necessitant desesperadament col·locar-se en una casella, encara que sigui la (tan mandrosa) de, precisament, 'inclassificables'.

El pop metafísic deriva d'un comentari de Sisa, anys enrere, sobre El Petit de Cal Eril. "Folk metafísic", en va dir. I bé, des de llavors, i tot marcant distàncies amb el pop galàctic, ha anat fent el seu camí i arreplegant nous exponents I acòlits. Cal sumar-hi una petita colla de creadors que es mouen dins d'aquests contorns boirosos, com Germà Aire, Isaac Ulam, Esperit!, potser Núria Graham i un grup novíssim, Marialluïsa, que acaba de publicar un bonic EP simptomàticament titulat Pren-t'ho amb calma.

Artistes que fan cançons fugisseres, més aviat trànsits sensorials que t'emboliquen amb suavitat, que no expliquen històries ni són costumistes, ni autobiogràfiques, ni fan crònica social, ni animen a "sortir als carrers" ni repeteixen deu vegades que "si estem junts, podrem amb tot" sobre un ritme jamaicà. Un menú serè, místic però amable, que em sembla ideal per capbussar-m'hi aquests dies i tornar a treure el cap, per exemple, d'aquí quatre o cinc anys.