There's no such thing as a free lunch, diuen els anglosaxons. Si parlem de política, tenen raó. Tot té un preu. I el que posa Manuel Valls per fer Colau alcaldessa és altíssim. Prohibitiu.

La intel·ligent jugada de Miquel Iceta l'endemà de les eleccions de posar sobre la taula la possibilitat de mantenir Colau a l'alcaldia i bandejar Maragall, i la no menys intel·ligent resposta de Valls d'oferir-se teòricament gratis han deixat a la teulada dels comuns una pilota complicada de jugar. Les seves bases -i els seus quadres- no han parat des d'aleshores de discutir-se. I cap de les dues alternatives són plat de bon gust.

Governar amb Maragall i cedir l'alcaldia significa cedir la gran, i ara pràcticament única, font de poder institucional i influència directa en la societat dels comuns. I, encara que seguissin duent a terme el seu programa aliats amb ERC, el simbolisme de cara a la galeria seria clar: Colau no hauria pogut culminar la seva obra de govern amb un segon mandat.

Però aferrar-se a la cadira -com tant criticaven, i amb raó, que feien partits i dirigents de la vella política- té uns costos encara més grans. Significa ni més ni menys que la mort del projecte polític dels comuns com a diferent del de la ICV de tota la vida. Significa tornar a la irrellevància a partir de les properes eleccions. Una irrellevància, això sí, amb algunes menjadores de la mà dels socialistes, si l'aritmètica ho permet.

I encara hi ha un preu més alt. L'operació que va portar Valls a Barcelona, apadrinada, aplaudida i potenciada per l'establishment empresarial i mediàtic de la ciutat i del país en ple, tenia dos objectius. Un, d'obvi: impedir un alcalde independentista. Però també un altre: fer fora la Colau alcaldessa del canvi i abanderada de la nova política, la que fa quatre anys va guanyar l'hegemonia de l'esquerra al PSC. Amb el seu vot "gratis", Valls i l'upper Diagonal aconseguirien exactament tots dos. Fil per randa.