En la meva darrera col·laboració vaig començar a apuntar alguna interpretació sobre l’impacte de la consolidació de la ultradreta global sobre la política catalana. rependré el fil en un pròxim article, però avui toca fer alguna reflexió sobre la significació de l’acord a tres bandes pels pressupostos de la Generalitat. En cert sentit, l’anàlisi del pacte pels pressupostos de l’autogovern català ja inclou alguns elements d’una reflexió més àmplia i estratègica.
 
No caldrà que insisteixi sobre el fet que la política té un fort component de representació i de lluita pel relat. I no sempre els relats que s’imposen són els més consistents o els que millor expliquen els fets. En aquest cas, el relat ha estat condicionat per tres idees recurrents. Primer, que ERC s’ha empassat un gripau. Segon, que el preu ha estat renunciar a la coherència programàtica. I, tercer, que el pacte prefigura un nou tripartit. I, de rerefons, que amb l’actualització de l’eix social (esquerra-dreta), l’eix nacional (sobirania-dependència) passa a segon pla o desapareix.
 
Examinem breument aquestes idees recurrents en el relat periodístic. S’ha empassat ERC un gripau? Si i no. Sí, si considerem que el PSC ha aconseguit introduir uns temes de fort contingut simbòlic que col·lisionen amb la proposta programàtica dels republicans. Però no, si considerem dos factors addicionals. En primer lloc, són temàtiques expressament extrapressupostàries. I, en segon lloc, i més important, els compromisos estan calculadament redactats per evitar cap compromís operatiu immediat o imperatiu. En definitiva, hi ha molt més pa que formatge. Més representació que fets.
 
Tot i això, és una incoherència? També aquí, depèn de com es consideri. Formalment, sí. Però, novament, hi ha una segona lectura és la realment substantiva. ERC governa Catalunya en solitari amb suport d’un grup parlamentari que representa la quarta part de la Cambra. Voler imposar un pressupost inspirat de forma exclusiva en el seu programa hauria estat un exercici poc democràtic i políticament inútil. El president Aragonés es va comprometre a “governar pel país sencer”, per tota la ciutadania. Estava obligat a escoltar i atendre la sensibilitat de, com a mínim, el 75% de la representació parlamentària. Els pressupostos van començar a prendre forma quan Jaume Giró era el conseller responsable, es van pactar amb els Comuns i s’ha acabat incorporant al PSC. Només l'extrema dreta i la dreta extrema han quedat fora del debat i de  les negociacions.
 
En conclusió: ser exclusivament coherent amb els continguts programàtics del partit hauria estat incoherent amb la voluntat expressada de “governar pel país sencer”. Per sentit institucional i per cultura democràtica. En termes de cultura democràtica estricta, els partits són instruments d’acció política orientada al bé comú. Per això mateix, la coherència que preval no és la de partit, és la de país. Dit això, si ens hi fixem la valoració concreta de l’arquitectura del pressupost acordat (ingressos, prioritats en la despesa...), cal reconèixer que hi ha una coincidència molt evident entre les propostes electorals republicanes i les prioritats ateses en els comptes proposats.
 
Més enllà de l’aval de sindicats, empresaris o representants del tercer sector i la societat civil als pressupostos, un economista com Albert Carreras no ha dubtat a qualificar-los com “els millors de la història de la Generalitat”. Són, en qualsevol cas, els més expansius i els més ambiciosos. Després d’anys de restriccions i de l’impacte econòmic i social de la pandèmia global, els projectes socials, industrials i culturals que el pressupost del 2023 farà possibles marquen un punt d’inflexió irrenunciable. El que està en joc és la fortalesa institucional de l’autogovern català i, encara més rellevant, la cohesió social del país.
 
Obren aquests pressupostos la porta a la reedició d’un nou tripartit? Hi ha moltes més raons per pensar que no que per pensar que sí. En primer lloc, caldria que el socialisme català i espanyol es comprometi molt més a fons i fins al final a desfer el camí del 155. Tampoc no sembla que Pedro Sánchez  tingui un gran interès a exhibir massa intimitat política amb ERC a Barcelona i a Madrid. La penalització de l’opinió pública espanyola seria massa alta. Una cosa és arribar a acords polítics i altra de ben diferent compartir responsabilitats de govern. Per altra banda, una copo la CUP s’ha autodescartat de qualsevol equació de governació imaginable, caldrà veure com es reorienta Junts passades les municipals. Sigui com sigui, allò que sembla més probable és una consolidació progressiva de la cooperació entre ERC i Comuns.
 
I, finalment, hi ha raons per cantar les absoltes al procés? Com ja em comentat altres vegades, si per procés s’entén el cicle polític que va accelerar la sentència del TC del 2010 i que va culminar la tardor del 2017, sí. És prou evident. Ara bé, el procés d’autodeterminació de Catalunya se situa en un temps històric més llarg que ni comença el 2010, ni es clou el 2017. El conflicte polític entre l’Estat i la societat catalana té bases perfectament objectives i només es podrà superar amb l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. No voler entendre això és com amagar el cap sota l’ala.