La setmana passada tot estava a punt perquè Carles Puigdemont anunciés el seu acord a Brussel·les. Els periodistes estaven avisats, el faristol estava preparat, només calia embolicar el regal per a Pedro Sánchez perquè també semblés un regal per a l’independentisme. Però ERC es va avançar i va sortir a anunciar el seu acord abans que ho fes Puigdemont, de manera que calia deixar passar uns dies per rumiar la forma de treure’s un conill del barret que els posés per damunt del partit d'Oriol Junqueras.
Després d’una setmana, aquest dijous finalment han trobat la fórmula: solemnitat, referències històriques, el patiment de tanta gent, els retrets a ERC per haver pagat fantes durant quatre anys. Exactament el que ja insinuava aquella conferència que Puigdemont va fer a Brussel·les fa poc, amb paraules grandiloqüents per fer veure que puja el preu del pacte, quan en realitat només s’abarateix: si parles d’un acord històric ja no cal parlar de res més, perquè això és tan gros i tan important que no cal perdre’s gaire en els detalls.
L’acord signat entre Junts i el PSOE és això. Només calia que en el text hi apareguessin termes com “conflicte històric”, “oportunitat històrica” o “el resultat i el mandat del referèndum de l’1 d’octubre”, encara que només fos per dir que Junts pensa això mentre que el PSOE pensa allò altre, que és essencialment el contingut de l’acord. Parlar de Rodalies en aquest context hauria deslluït tanta ampul·lositat.
Malgrat que és igualment una aixecada de camisa, perquè no deixa de ser un xec en blanc, val a dir que l’acord d’ERC és una mica més “terrenal”, per dir-ho elegantment. Per això, no acaben d’aixecar el cap: igual que Junts, sempre capitulen, però ho fan sense el control del temps i sense èpica. L’èpica dels “acords històrics”, del PSOE referint-se a Puigdemont com a “president Puigdemont” i del secretari general del PSOE reunint-se davant d’una foto de l’1 d’octubre. L’èpica bufonesca.
Dijous vaig sentir algú que es lamentava que ERC i Junts no es posen d’acord al Parlament de Catalunya, però, en canvi, a Espanya sí que troben vies d’entesa. El plany em va fer riure, perquè és una versió degradada d’aquesta sacralització absurda de la unitat i perquè ERC i Junts no s’han posat d’acord enlloc, sinó que és el PSOE qui els ha posat d’acord. És qüestió de mesos que l’operació es repeteixi a Catalunya, amb Salvador Illa de president de la Generalitat.
La cercavila de fatxes a Ferraz és el llacet d’uns pactes que són bons per a Espanya, perquè segellen el conflicte com l’hem conegut fins ara, arraconen una extrema dreta cada cop més grotesca i permeten Sánchez exhibir temperança i sentit d’estat, còmodament i des de la Moncloa, i per quatre anys més. Passi el que passi, l'Estat i el PSOE sempre guanyen. I, ara ja sí, els partits que havien capitanejat el procés obren els braços explícitament a participar en la governabilitat d'Espanya. Celebrem-ho, perquè només així es podrà fer foc nou independentista.
Després d’una setmana, aquest dijous finalment han trobat la fórmula: solemnitat, referències històriques, el patiment de tanta gent, els retrets a ERC per haver pagat fantes durant quatre anys. Exactament el que ja insinuava aquella conferència que Puigdemont va fer a Brussel·les fa poc, amb paraules grandiloqüents per fer veure que puja el preu del pacte, quan en realitat només s’abarateix: si parles d’un acord històric ja no cal parlar de res més, perquè això és tan gros i tan important que no cal perdre’s gaire en els detalls.
L’acord signat entre Junts i el PSOE és això. Només calia que en el text hi apareguessin termes com “conflicte històric”, “oportunitat històrica” o “el resultat i el mandat del referèndum de l’1 d’octubre”, encara que només fos per dir que Junts pensa això mentre que el PSOE pensa allò altre, que és essencialment el contingut de l’acord. Parlar de Rodalies en aquest context hauria deslluït tanta ampul·lositat.
Malgrat que és igualment una aixecada de camisa, perquè no deixa de ser un xec en blanc, val a dir que l’acord d’ERC és una mica més “terrenal”, per dir-ho elegantment. Per això, no acaben d’aixecar el cap: igual que Junts, sempre capitulen, però ho fan sense el control del temps i sense èpica. L’èpica dels “acords històrics”, del PSOE referint-se a Puigdemont com a “president Puigdemont” i del secretari general del PSOE reunint-se davant d’una foto de l’1 d’octubre. L’èpica bufonesca.
Dijous vaig sentir algú que es lamentava que ERC i Junts no es posen d’acord al Parlament de Catalunya, però, en canvi, a Espanya sí que troben vies d’entesa. El plany em va fer riure, perquè és una versió degradada d’aquesta sacralització absurda de la unitat i perquè ERC i Junts no s’han posat d’acord enlloc, sinó que és el PSOE qui els ha posat d’acord. És qüestió de mesos que l’operació es repeteixi a Catalunya, amb Salvador Illa de president de la Generalitat.
La cercavila de fatxes a Ferraz és el llacet d’uns pactes que són bons per a Espanya, perquè segellen el conflicte com l’hem conegut fins ara, arraconen una extrema dreta cada cop més grotesca i permeten Sánchez exhibir temperança i sentit d’estat, còmodament i des de la Moncloa, i per quatre anys més. Passi el que passi, l'Estat i el PSOE sempre guanyen. I, ara ja sí, els partits que havien capitanejat el procés obren els braços explícitament a participar en la governabilitat d'Espanya. Celebrem-ho, perquè només així es podrà fer foc nou independentista.