Aquest divendres farà dos mesos del referèndum. La proesa d'aquell dia, en què dos milions de persones van exercir el dret a l'autodeterminació i protegir els seus vots sabent que en qualsevol moment la policia espanyola podia aparèixer per atonyinar-los, ha quedat reduïda a un mer record gairebé folklòric i moralista: “Ells atonyinen, nosaltres som els bons.” Ningú no diu que aquell referèndum es va fer i es va guanyar, i que per tant calia aplicar-ne el resultat. Per contra, es va explotar i s'explota encara ara la violència exercida per l'Estat, i es fa d'una manera gairebé pornogràfica. Els dies posteriors al referèndum, la violència policial als col·legis electorals va ser el subterfugi per a no parlar dels resultats i aplicar-los de manera immediata.

La violència també és ara el subterfugi per a justificar la desbandada del Govern després de la declaració del dia 27 d'octubre. No sabem ben bé en què es concretava l'amenaça, però n'hi va haver prou amb posar sang damunt la taula perquè Puigdemont renunciés a desplegar la declaració. Incapaç d'aguantar la pressió, el Govern va optar per cremar la proclamació d'independència sense més, sense donar cap explicació, menystenint la gent que estava disposada a resistir el temps que fes falta.

La consellera Clara Ponsatí recordava en una entrevista a Vilaweb que ser pacifista no vol dir que et sentis responsable de la violència dels altres. És exactament així: els morts són de qui els fa i pesen sobre la consciència de qui mata. No entendre això és deixar-se vèncer per la por, i amb la por no es pot fer res de bo. Tampoc presentar-se a unes eleccions imposades que són precisament fruit d'aquest fracàs.

De fet, lluny d'intentar sobreposar-hi, hom diria que tant Junts per Catalunya com Esquerra es troben còmodes en aquesta por, que conscientment o inconscient miren d’estendre en aquesta precampanya. Fa unes setmanes que Puigdemont només fa tuits de queixa i, ara per ara, no sembla que les campanyes electorals hagin de superar el discurs antirrepressiu. CUP a banda, només Marta Rovira ha intentat elevar una mica el discurs. La idea que parlar obertament de l’aplicació dels resultats de l’1-O pot portar més gent a la presó, i que per tant més val centrar la lluita electoral en l'oposició al 155, és una altra cara d'aquesta por. I aquest és, també, el problema de dur empresonats a les llistes electorals. És abraçar la por.

Amb tot, tenir gent empresonada a les llistes electorals no és ni un mèrit ni un demèrit. És més aviat un problema, perquè inevitablement converteix el discurs en merament antirrepressiu i impedeix fer propostes que vagin més enllà d’aquesta reivindicació. Els partits independentistes han d’explicar com pensen superar aquesta (amenaça de) violència, i quin és el seu pla per a la propera legislatura. Refugiar-se en la queixa permanent és políticament còmode i la llista de denúncies i laments és infinita, però queixar-se no és res més que donar cobertura a la por. Mentrestant, l’Estat té carta blanca per a reprimir l’independentisme en tots els fronts. “Declaració d’independència o ens arrasaran”, dèiem quan vam sentir el discurs del rei just després d’haver paralitzat el país el 3 d’octubre. I ens estan arrasant, en part perquè els hem deixat fer-ho.