El meu amic Enric Vila ha anunciat que deixa d'escriure a El Nacional durant una temporada. És una mala notícia. És una veu que s'apaga en un moment de derrota patriòtica. Amb tot, és justament per aquesta derrota que escriure després del referèndum i la República és més difícil que mai: escriure és un suïcidi intel·lectual i emocional.
Jordi Borràs, un altre bon amic meu, s'ha vist retratat en forma de pintada neonazi en el mur d'una escola barcelonina. En la pintada en qüestió hi diu "Jordi Borràs judío". És en el moment de derrota patriòtica quan surten els nostres innombrables enemics, l'escòria feixista d'un temps passat que avui ja és un temps present. Viure després del referèndum i la República significa haver de veure com el feixisme espanyolista surt al carrer més valent que mai i que reprèn els llocs comuns de l'antisemitisme aplicat als catalans. "Catalán, judío y renegado", com cantaven els falangistes que van entrar amb les tropes de Franco el 1939 a Barcelona.
Tant el silenci voluntari de Vila com les amenaces feixistes i antisemites que rep Borràs són les conseqüències de la neoautonomia que es basteix amb el 155 i la nostra por.
Des del setembre que alerto que venia la neoautonomia si els catalans no assolíem i assentàvem la independència. La neoautonomia ja és aquí. L'hem feta possible entre tots, però especialment els nostres líders i la seva incompetència catastròfica. Hem passat de dur la iniciativa, de guanyar l'1 i el 3 d'octubre, de fer un pas tímid el 27 d'octubre, a perdre-ho absolutament tot. El Govern tenia un pla. Apareix al sumari de la causa contra el referèndum. Després de llegir-lo, paleso que era un mal pla -un pla terrible. Es va improvisar. El botiflerisme Mas-Vila-Madí (per dir només alguns noms del club del cigar) va pressionar per avortar tota victòria efectiva. La repressió espanyola va caure sobre els maldestres líders, que ara paguen el preu de la seva incompetència. La por va fer la resta.
I ara què? Hem de tornar a guanyar, però aquest cop per supervivència.
Res no tornarà a ser com era abans. No ens agradava l'autonomia colonial espanyola amenaçada, retallada i rebregada? La neoautonomia serà pitjor. El dit procés era una psicopatologia a mesura de les pors dels catalans i els interessos de les elits? La neoautonomia serà pitjor. El 21 de desembre guanyarem perquè no tenim cap altra sortida. A l'instant, ens adonarem que és una victòria pírrica, que no ens salva res ni de ningú. Aleshores, ens adonarem que el 27 d'octubre només va ser el preàmbul d'una nova derrota catalana, una derrota absurda i grotesca que cada vegada tindrà el format de victòria inútil.
A poc a poc anem veient quins seran els pilars de la neoautonomia: tutela directa de Madrid, fi de qualsevol iniciativa política catalana per la independència, jou judicial, persecució de la identitat i la cultura catalanes, lideratge polític permanentment amenaçat i reprimit, organització i enfortiment de l'unionisme a Catalunya i lluita pel control dels carrers. Mentre la majoria de líders de l'independentisme passen per l'adreçador de la repressió del govern espanyol, la resta sucumbeixen a la por. La por terrible que els catalans novament tenim és la millor arma dels espanyols i l'empren magistralment bé. L'única dignitat del geni català i de l'independentisme roman a les CUP i els Comitès de Defensa de la República.
El 21 de desembre guanyarem. Però no ens servirà de res. I, tanmateix, estem abocats a haver de guanyar. Sempre que els catalans tenim a tocar la llibertat de Catalunya, la por i els lideratges catastròfics ens menen a una nova hora zero. Com el 1714 i el 1939, el 2017 pot acabar essent una altra hora zero dels catalans més subtil, menys violenta, igualment letal.
Jordi Borràs, un altre bon amic meu, s'ha vist retratat en forma de pintada neonazi en el mur d'una escola barcelonina. En la pintada en qüestió hi diu "Jordi Borràs judío". És en el moment de derrota patriòtica quan surten els nostres innombrables enemics, l'escòria feixista d'un temps passat que avui ja és un temps present. Viure després del referèndum i la República significa haver de veure com el feixisme espanyolista surt al carrer més valent que mai i que reprèn els llocs comuns de l'antisemitisme aplicat als catalans. "Catalán, judío y renegado", com cantaven els falangistes que van entrar amb les tropes de Franco el 1939 a Barcelona.
Tant el silenci voluntari de Vila com les amenaces feixistes i antisemites que rep Borràs són les conseqüències de la neoautonomia que es basteix amb el 155 i la nostra por.
Des del setembre que alerto que venia la neoautonomia si els catalans no assolíem i assentàvem la independència. La neoautonomia ja és aquí. L'hem feta possible entre tots, però especialment els nostres líders i la seva incompetència catastròfica. Hem passat de dur la iniciativa, de guanyar l'1 i el 3 d'octubre, de fer un pas tímid el 27 d'octubre, a perdre-ho absolutament tot. El Govern tenia un pla. Apareix al sumari de la causa contra el referèndum. Després de llegir-lo, paleso que era un mal pla -un pla terrible. Es va improvisar. El botiflerisme Mas-Vila-Madí (per dir només alguns noms del club del cigar) va pressionar per avortar tota victòria efectiva. La repressió espanyola va caure sobre els maldestres líders, que ara paguen el preu de la seva incompetència. La por va fer la resta.
I ara què? Hem de tornar a guanyar, però aquest cop per supervivència.
Res no tornarà a ser com era abans. No ens agradava l'autonomia colonial espanyola amenaçada, retallada i rebregada? La neoautonomia serà pitjor. El dit procés era una psicopatologia a mesura de les pors dels catalans i els interessos de les elits? La neoautonomia serà pitjor. El 21 de desembre guanyarem perquè no tenim cap altra sortida. A l'instant, ens adonarem que és una victòria pírrica, que no ens salva res ni de ningú. Aleshores, ens adonarem que el 27 d'octubre només va ser el preàmbul d'una nova derrota catalana, una derrota absurda i grotesca que cada vegada tindrà el format de victòria inútil.
A poc a poc anem veient quins seran els pilars de la neoautonomia: tutela directa de Madrid, fi de qualsevol iniciativa política catalana per la independència, jou judicial, persecució de la identitat i la cultura catalanes, lideratge polític permanentment amenaçat i reprimit, organització i enfortiment de l'unionisme a Catalunya i lluita pel control dels carrers. Mentre la majoria de líders de l'independentisme passen per l'adreçador de la repressió del govern espanyol, la resta sucumbeixen a la por. La por terrible que els catalans novament tenim és la millor arma dels espanyols i l'empren magistralment bé. L'única dignitat del geni català i de l'independentisme roman a les CUP i els Comitès de Defensa de la República.
El 21 de desembre guanyarem. Però no ens servirà de res. I, tanmateix, estem abocats a haver de guanyar. Sempre que els catalans tenim a tocar la llibertat de Catalunya, la por i els lideratges catastròfics ens menen a una nova hora zero. Com el 1714 i el 1939, el 2017 pot acabar essent una altra hora zero dels catalans més subtil, menys violenta, igualment letal.