Ha arribat el maig i a Madrid floreix l'optimisme, encara que brolli l'escàndol de l'espionatge, i s'amunteguin motius per a la preocupació en la política i l'economia. Perquè, al maig, el madridisme envesteix, pel civil o pel criminal. S'ha d'entendre aquesta convenciment tan ferm en la victòria per descodificar la pulsió dels qui donen per fet que el Madrid es classificarà dimecres a la nit per la final de la Champions. Al Bernabéu només es conjuga l'autoestima, com si els trofeus es tinguessin en propietat i el que es discutís cada any és a quin rival se cedeixen en préstec. És coherent, per tant, que dimarts passat, amb les pulsacions encara disparades a Manchester -victòria del City (4-3) en l'anada de la semifinal-, aparegués a escena la mística del Bernabéu. Els creients la recitaven per pronosticar la remuntada de forma categòrica, un acte que seria d'imprudència en altres cases. Però ja se sap que el madridisme és creient. Pregona la fe en els resultats, punt final de l'èxit o el fracàs, sense matisos.

El madridisme recopila encara més adeptes si el rival és Pep Guardiola, que a Madrid té la categoria d'anticrist, per la complexitat del personatge, difícil de desxifrar en debats maniqueus, cap de tan ridícul com el de si el City ha de fer el passadís de campió al Madrid en competició europea. Guardiola és icona del futbol que cultiva la fidelitat a l'estil com a camí més recte cap a la victòria, una persistència que no està renyida amb la fiabilitat. Però a Madrid sempre predica al desert, per bé que es podria convenir que Guardiola molesta perquè discuteix al madridisme el seu propi tresor: els resultats. Ha visitat nou vegades el Bernabéu com a entrenador i només hi ha perdut una vegada -amb el Bayern- mentre que amb el Barça suma cinc victòries i dos empats, i amb el City només n'ha sortit victoriós. Coneixedor de l'agror que genera a Madrid el debat sobre l'estil i àgil en les respostes, el de Santpedor argumentava en la roda de premsa prèvia al partit que podria ser que el seu equip jugués pitjor que en el duel d'anada i també guanyés. El resultadisme té accepcions gairebé infinites i tothom s'hi pot subscriure.  

Molesta Guardiola per la relació que manté amb els títols a partir d'una idea pròpia, posada en pràctica primer al Camp Nou -mentre hi va trobar l'ecosistema ideal per treballar-hi-, i exportada després a Munic i Manchester. Perquè resulta contracultural vèncer i convèncer a Alemanya i Anglaterra amb una identitat futbolística que combat la idea predominant i el pes de la història. Recordava Ramon Besa després que el City perdés l'última final de Champions davant el Chelsea -l'europea és l'assignatura pendent des que va deixar el Barça-, que derrotar Guardiola s'ha revestit d'un significat especial. I ho és perquè cou més el guardiolisme, una religió futbolística que es considera moralitzant, que el mateix Pep. És tan així que el seu futbol d'autor està exposat a una doble derrota quan ensopega: la del resultat i la de l'obra incompleta.

Guardiola irrita pel que representa, també fora del camp. A l'ortodòxia cruyffista i el palmarès blaugrana -convé no perdre de vista els motius d'origen de la bel·ligerància-, s'hi sumen les complicitats amb el discurs sobiranista o la sensibilitat per expressions creatives que s'escapen del futbol. D'aquella roda de premsa desacomplexada de fa 11 anys a Madrid -en la prèvia d'una altra semifinal de Champions que el Barça va acabar conquerint-, la frase més incompresa a Madrid devia ser aquella que definia Catalunya com un país tan petit que es divisava de campanar a campanar, expressió manllevada de Lluís Llach. A Guardiola el volen veure tombat perquè el seu discurs, com el seu futbol, actua com a analgèsic de l'èpica del vendaval que tant defineix el madridisme. La seducció per combatre l'envestida. El guardiolisme es torna a citar al Bernabéu. Guardiola o barbàrie.