La Junta de fiscals del Tribunal Suprem ha decidit per aclaparadora majoria que Tsunami Democràtic va configurar-se i actuar com una organització terrorista i que Carles Puigdemont fou el seu principal líder i instigador. Arriben a aquesta conclusió perquè entenen que els fets que l'Audiència Nacional està investigant entorn del cas Tsunami encaixen en el delicte de terrorisme en la seva actual configuració en la legislació penal espanyola. La seva, però, no és la decisió definitiva, ja que han d’elevar les seves conclusions a la mà dreta del Fiscal General de l’Estat.
És aquesta, a raó de la situació de jerarquia piramidal de l’organització fiscal, i per causa de la discrepància entre els dos caps de sala, qui decidirà si la institució demana la imputació de Puigdemont en la causa. La decisió final, però, l’ha de prendre el mateix Tribunal Suprem, tenint en compte (o no?) les investigacions policials sobre els fets, altre àmbit també envoltat de polèmica. En tot cas una decisió d’òbvia rellevància política en el futur de la legislatura i l’estabilitat del govern espanyol i sobre la qual, per aquesta raó mitjans i política han fet planejar el dubte sobre la imparcialitat dels jutges.
Deixem a banda, per un moment, les consideracions que es puguin fer sobre l’abast, potser exagerat, de l’actual tipus penal de terrorisme. Recordem que en el passat també hi va haver qui justificà les accions d’ETA contra un “Estat opressor de les llibertats del poble”. En aquells “anys de plom” del País Basc, quan la banda terrorista pretenia “socialitzar el dolor” per transmetre el seu missatge també es volia, amb accions que quedaven clarament fora de la legalitat, doblegar la voluntat de l’Estat per aconseguir la independència i per a una part del seu entorn social i polític, aquesta era l’única via. L’acció d’ETA causava el terror, definició canònica i compartida del significat de “terrorisme”. No crec que aquesta descripció pugui encaixar en el que Puigdemont i els seus van fer durant el 2017 i després el 2019, tot i poder compartir objectius polítics. Però és cert que la llei ha canviat, i al legislador, en tant que democràticament legitimat, sols si el TC li esmena la plana se li pot barrar el pas.
El paisatge de baralla entre institucions que reflecteix aquest cas és desolador. Cadascú s’agafa a aquella posició que li sembla justificada, però en totes elles hi ha un punt de sectarisme, d’absència d’equanimitat i d’oblit de l’efecte que hi produeixen sobre la ciutadania, fins i tot sobre aquells que no estan al cas de la baralla. Qui va voler saltar-se la Constitució ara diu que en el fons no va ser per a tant; qui aleshores deia que tot era una broma que no aniria enlloc, ara s’ho pren com la pitjor ofensa a les lleis i les llibertats dels altres; qui hauria d’aplicar la llei intenta buscar-ne aplicacions que vagin més enllà del seu esperit; i qui hauria de respectar les sentències tot i no ser del seu grat, ja comença a insinuar que estan fetes contra la sobirania popular.
A sobre, tampoc es posaran d’acord sobre qui va començar aquesta baralla i, per tant, tampoc coincidiran en si l’amnistia pot ajudar a recosir ferides o en farà de noves molt més greus. Així que sols queda esperar l’avaluació de la qüestió pràctica: un Pedro Sánchez amb un poder territorial minvant serà salvat pels de Junts? Dependrà això de la sort que corri Puigdemont? I quins partits creixeran a l’ombra d’aquest camí amb voluntat d’ocupar-lo definitivament en el futur? La guerra no sols és a la fiscalia, o entre partits, la guerra sembla que comença a esdevenir una manera de viure.
És aquesta, a raó de la situació de jerarquia piramidal de l’organització fiscal, i per causa de la discrepància entre els dos caps de sala, qui decidirà si la institució demana la imputació de Puigdemont en la causa. La decisió final, però, l’ha de prendre el mateix Tribunal Suprem, tenint en compte (o no?) les investigacions policials sobre els fets, altre àmbit també envoltat de polèmica. En tot cas una decisió d’òbvia rellevància política en el futur de la legislatura i l’estabilitat del govern espanyol i sobre la qual, per aquesta raó mitjans i política han fet planejar el dubte sobre la imparcialitat dels jutges.
Deixem a banda, per un moment, les consideracions que es puguin fer sobre l’abast, potser exagerat, de l’actual tipus penal de terrorisme. Recordem que en el passat també hi va haver qui justificà les accions d’ETA contra un “Estat opressor de les llibertats del poble”. En aquells “anys de plom” del País Basc, quan la banda terrorista pretenia “socialitzar el dolor” per transmetre el seu missatge també es volia, amb accions que quedaven clarament fora de la legalitat, doblegar la voluntat de l’Estat per aconseguir la independència i per a una part del seu entorn social i polític, aquesta era l’única via. L’acció d’ETA causava el terror, definició canònica i compartida del significat de “terrorisme”. No crec que aquesta descripció pugui encaixar en el que Puigdemont i els seus van fer durant el 2017 i després el 2019, tot i poder compartir objectius polítics. Però és cert que la llei ha canviat, i al legislador, en tant que democràticament legitimat, sols si el TC li esmena la plana se li pot barrar el pas.
El paisatge de baralla entre institucions que reflecteix aquest cas és desolador. Cadascú s’agafa a aquella posició que li sembla justificada, però en totes elles hi ha un punt de sectarisme, d’absència d’equanimitat i d’oblit de l’efecte que hi produeixen sobre la ciutadania, fins i tot sobre aquells que no estan al cas de la baralla. Qui va voler saltar-se la Constitució ara diu que en el fons no va ser per a tant; qui aleshores deia que tot era una broma que no aniria enlloc, ara s’ho pren com la pitjor ofensa a les lleis i les llibertats dels altres; qui hauria d’aplicar la llei intenta buscar-ne aplicacions que vagin més enllà del seu esperit; i qui hauria de respectar les sentències tot i no ser del seu grat, ja comença a insinuar que estan fetes contra la sobirania popular.
A sobre, tampoc es posaran d’acord sobre qui va començar aquesta baralla i, per tant, tampoc coincidiran en si l’amnistia pot ajudar a recosir ferides o en farà de noves molt més greus. Així que sols queda esperar l’avaluació de la qüestió pràctica: un Pedro Sánchez amb un poder territorial minvant serà salvat pels de Junts? Dependrà això de la sort que corri Puigdemont? I quins partits creixeran a l’ombra d’aquest camí amb voluntat d’ocupar-lo definitivament en el futur? La guerra no sols és a la fiscalia, o entre partits, la guerra sembla que comença a esdevenir una manera de viure.