És curiós i significatiu que Alfonso Guerra acusi Pere Navarro de nacionalista. Quan des de Catalunya la imatge del PSC és la d’un partit agafat amb el pas canviat en l’actual dinàmica, i amb una direcció que s’escarrassa a definir-se com a no-independentista, la visió que se’n té a Madrid és la contrària, la d’un aliat del separatisme. Curiós, però sobretot ben significatiu de l’abisme que separa hores d’ara els dos universos polítics, el de Madrid i el de Barcelona.

Guerra, tot i no formar part de l’actual direcció, continua sent una figura de referència. I el que ell diu representa l’opinió d’un sector gens menyspreable del PSOE. El sector que va forçar Rubalcaba a posar-se de costat del PP i UPyD en la cèlebre moció negant el dret a decidir. Una opció clarament nacionalista, tot sigui dit. Nacionalista espanyola. Resulta paradoxal, en aquest sentit, que Guerra acusi el PSC d’haver abandonat els postulats socialistes per abraçar la fe nacionalista. D’entrada, l’exvicepresident confon i barreja eixos polítics; de l’altra, amaga que és ell mateix –i oficialment tot el partit- qui, en aquest cas, està fent una opció nacional alineant-se amb la dreta de tota la vida i amb la dreta moderna amb prou feines dissimulada.

L’exdirigent socialista Joan Ferran demanava ahir en el seu blog a Alfonso Guerra que deixés en pau el PSC. Ferran no és precisament un representant del sector catalanista, i el seu article revela el malestar que l’actitud de la vella guàrdia del PSOE causa dins del socialisme català en general. L’article diu el que Navarro no gosa pronunciar en veu alta. I revela fins a quin punt és gran la distància entre els dos partits “germans”.

Tan gran que el mateix Guerra apunta la separació. No sé si s’ha parat a pensar seriosament en el projecte de fer un PSOE català al marge del PSC, o simplement està embolicant la troca per perjudicar Rubalcaba. Però tal com apareixen els socialistes a les enquestes, dubto que la millor solució per a ells sigui dividir-se més i trencar allò que els ha donat sentit fins ara, la integració de diferents visions nacionals en una sola de social. Tal com estan les coses, no és descartable que consumin aquesta autoimmolació, gest que seria rebut amb entusiasme a la seu de Ciutadans, a la d’ERC, o fins i tot a la d’ICV.