El tercer cap de setmana de gener tres anys enrere –i ho deia en aquest mateix espai- fèiem el tret de sortida, des de l’oficialitat, a l’Any Brossa amb motiu del centenari del seu naixement. Aquell era també el cap de setmana en què  Cervera s’estrenava com  a capital de la cultura catalana, i era l’any, aquell 2019, que en feia vint del traspàs de Guillem Viladot; d’aquell Viladot que escriu que tot aquell que es posa tossut en un sol llenguatge no és pas per defensar-lo sinó per amagar els altres que ignora.

Enguany, és d’en Guillem Viladot, de qui fa cent anys del naixement. I per moure-la, la figura de l’home i de tot el seu conjunt d’obra, en tots els seus llenguatges, des de la Fundació Lo Pardal se n’ha preparat una programació ambiciosa. Una Fundació privada participada, des del primer dia, per totes les institucions públiques mitjançant els seus braços culturals: el govern de la Generalitat, a través del Departament de Cultura, la Diputació de Lleida a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el Consell Comarcal de l’Urgell i l’Ajuntament d’Agramunt.

L’objectiu d’aquestes celebracions és marcar-se uns objectius i aconseguir-los. I és aquí, justament, on som ara: que tot enguany, i sempre, el nom de Guillem Viladot no caigui en l’oblit i que tota la seva obra, la que se serveix del llenguatge de l’alfabet, en vers i en prosa, sigui llegida; i, visitada, la que ell definia com  “objectes de companyia”. Però no només. Cal també que Guillem Viladot sigui conegut com es mereix. I per aconseguir-ho cal que sigui estudiat.

Deia Joaquim Molas, que el va ben llegir, treballar i estudiar: “per una sèrie de raons, malgrat el gruix de l’obra publicada, i la bibliografia que ha generat, Guillem Viladot és un escriptor poc conegut. O, almenys, mal conegut. Tota la seva activitat, l’ha desenrotllada fora del circuit barceloní, i fora, doncs, dels grans centres de decisió. Però gràcies a aquesta extra-territorialitat va poder realitzar tota la seva aventura literària amb absoluta llibertat, és a dir, sense la pressió molt sovint aclaparadora dels grups hegemònics i, al capdavall, d’una imatge pública articulada, que, si bé permet una ràpida recepció, la condiciona substancialment”.

Era el mateix Viladot qui deia, sempre, que si treballava una variant literària pròpia, peixada de les deixalles del discurs literari era en solitari que ho feia, tot ignorant les modes que imperaven fora. Un discurs, el seu, que no naixia, doncs, de la necessitat d’estar en sintonia amb les preferències o els gustos forans, sinó que procedia d’un conflicte del subjecte, del Jo de l’autor, amb el poder establert.

Guillem Viladot sentia “una discrepància instintiva davant el poder”. Una necessitat d’amotinar-se contra el sobirà com a representant d’un sistema que endogalava la persona en tant que ciutadà. Però aquest seu no era un sentiment ni social ni polític, sinó la pressura de desempallegar-se, en tant que subjecte, d’unes limitacions. D’unes limitacions que procedien del que en deia “el sobirà”, en tant que representant genuí del poder. D’un poder que gravitava damunt d’ell amb una arma anorreant: la llengua, que volia dir el discurs, oral i escrit, en llenguatge de l’alfabet.

“Si volia alliberar-me del poder –també deia-, i ser jo en tant que jo, en tant que individu personalitzat, és a dir, lliure, calia redimir-me de l’ordre alfabètic”. I és així com per raons d’ubicació geogràfica i cultural, tal i com deia el Dr. Molas, Viladot no connectarà, com Joan Brossa, amb la tradició d’abans de la guerra, sinó que cap a les acaballes dels anys cinquanta, per voluntat de revolta i per instint d’investigació, inicia en solitari un seguit d’experiències de desintegració del llenguatge i dels jocs alfabètics.

Però Viladot comparteix amb Brossa, això sí, i amb Iglesias del Marquet, la poesia concreta. I una de les primeres exposicions i és la de la Petite Galerie de Lleida l’any 1971. Va ser la primera aparició pública de la poesia catalana experimental, tot i que Brossa, Iglesias del Marquet i Viladot no havien format mai un grup. Eren tres trajectòries que venien de tres mons diferents, però que per relacions internacionals o per ideologies personals havien arribat a aquest tipus de poesia.

I ara que l’estrenem, l’Any del centenari de l’autor de Menorà, en una cultura com aquesta nostra, que  l’oblida amb massa facilitat, l’obra dels seus creadors, es tracta que l’obra de Guillem Viladot atregui lectors, que l’atengui la crítica, que se n’ocupin els editors, que sigui motiu d’estudi acadèmic i encàrrec per a traductors. És a dir, que existeixi. Però per existir necessitem el coneixement i el reconeixement: de l’obra i de l’home que la va fer possible, la perfecció del qual consistia en una barreja de simplicitat en els mitjans, de sobrietat i d’encant.