Diuen que fins fa quatre dies no hi havia tardor. I que amb el novembre ha vingut de cop i volta. Que li demanin al president del govern espanyol sobre el nivell d’escalfor d’aquesta estació: l’èxit del procés participatiu català, els nous casos de corrupció descoberts i que cada vegada s’acosten més al nucli de poder del PP, el desinflament de les esperances de fort creixement de l’economia espanyola, l’emprenyament ciutadà pel pagament exprés de la indemnització de la plataforma Castor. I, el que més l’ha colpit, allò que a la villa y corte anomenen el “encuestazo”, la prospecció del CIS que situa Podemos al primer lloc en intenció de vot i relega el PP al tercer lloc.

Davant de tants fronts oberts, un polític caracteritzat per una gran inèrcia en les seves reaccions, es troba en els moments més baixos de la seva popularitat. Qüestionat creixentment des de dins, on els sectors més dretans li reclamen una actuació més contundent en relació al desafiament d’Artur Mas, des del territori, on molts barons veuen perillar les seves còmodes majories en les eleccions autonòmiques i locals del proper maig, i des de la premsa ultradretana –que ell mateix ha alimentat- cada vegada més exigent i menys amarada de valors democràtics, Rajoy continua instal·lat en un exasperant tancredisme.

Aquesta tardor es comença a assemblar al darrer mandat de José María Aznar, quan el PP, fent ús i abús de la seva majoria absoluta es va enfrontar a tots i a tothom. Ara, s’albira un escenari similar: els populars ja fa temps que han perdut la sintonia amb el carrer i amb allò que podríem anomenar els segments més dinàmics de la societat. A les Corts la sensació de soledat és absoluta: en el darrer tràmit dels PGE pel 2015, només una de les més de 4.500 esmenes de la oposició es va aprovar, un cas inèdit en tota la democràcia espanyola. Les seves complicitats amb el món econòmic es van reduint a les grans companyies, mentre els petits i mitjans empresaris, els autònoms i, no diem, els sindicats tenen ben clar que la política econòmica del govern els perjudica cada dia més. L’episodi del Castor reflexa perfectament qui és tingut en compte per Rajoy, i a qui perjudica la decisió: les indústries i els ciutadans condemnats a pagar durant trenta anys els tractes entre govern i la concessionària.

Assistirem, els propers mesos a un progressiu encastellament del PP, tancant files, exercint un màxim control de les institucions on mana i accentuant la pressió als mitjans de comunicació. Els recents nomenaments a la cúpula de TVE, amb persones procedents de la bunqueritzada televisió de Madrid o del gabinet de premsa de l’Alícia Sánchez Camacho, constaten el desvergonyiment total d’una estratègia amb un únic  objectiu: resistir el fred hivern..