Aquest passat mes d’octubre ha obert una nova etapa del procés en aquesta partida de pòquer on després d’una guerra de posicions entre ambdues bandes, Madrid i Barcelona han ensenyat clarament les seves cartes. Per una banda, hem comprovat que Madrid és d’aquells jugadors que juga fort i que no li tremolen les cames per forçar els tractats internacionals que té signats i incórrer en la violència contra ciutadans pacífics cridats a votar. I per altra banda, hem vist com a Barcelona hi ha qui és capaç d’estirar el xiclet d’una aposta molt arriscada durant cinc anys però que no té cap problema en escenificar i reconèixer que anava de farol.

I és que després d’estar des de 2012 amenaçant amb un procés que ha plantejat més dubtes que certeses, la majoria parlamentaria que la sustenta ha demostrat que anava despullada. Incapaç de dissenyar una estratègia que fos suficient per plantejar un conflicte real amb l’estat per posar en qüestionament qui mana a Catalunya, ens trobem en aquest impàs fins les eleccions del dia 21 protagonitzat per la mà dura del Gobierno i el 155, i la crueltat i l’arbitrarietat d’una justícia que ha demostrat servir als interessos, com era previsible vista la història en el cas espanyol, de la nació que cassa amb l’estat nació del Regne d’Espanya.

I arribats a aquesta fase desconeguda, no seré jo qui us digui que cal participar sí o sí del 21-D, però si que us faré una sèrie de recomanacions en relació a quines motivacions cal evitar si decidiu participar-hi. A veure si me les compreu.

En primer lloc, fóra bo no anar a votar pensant en la democràcia i sí en la independència. I precisament perquè cal anar a votar pensant en la independència, si s’escau, si el que es vol és atènyer uns nivells acceptables de democràcia que l’estat espanyol ha demostrat privar i que privarà. De fet, fóra bo no anar a votar pensant en recuperar allò que hem perdut, doncs posar en risc l’autonomia també formava part de plantejar la independència...o no es tracta de liquidar l’autonomia, això d’assolir la sobirania plena?

En segon lloc, fóra bo no anar a votar l’opció menys dolenta o “el mal menor”, perquè entre d’altres coses quan votes al mal menor el que obtens és el mal menor, i no el que voldries. “Pitjor seria que Arrimadas arribés al poder, llavors ja ens podem preparar”, afirmen. Doncs sabeu què us dic? Que potser una bona sacsejada en forma de 4 anys de govern unionista els aniria bé a PDECAT, ERC i CUP i seria l’oportunitat d’enfocar la independència des d’una visió mes valenta i viable.

En tercer lloc, i aquí espero que no se m’ofengui ningú, fóra bo no anar a votar com qui es disposa a encendre espelmes o a picar cassoles. Com qui opta per tallar una carretera secundària que acaba per provocar que ens emprenyem entre nosaltres mateixos i no tant a l’Ibex, i no n’hi ha prou amb tallar la Junquera 24 hores. La voluntat és bona, però cal perseverança, i forçar a un govern que ha renunciat a exercir la independència un cop declarada a assumir els costos de fer la independència respecte Espanya. El que cal és recuperar l’esperit de fa 98 anys quan una Vaga General com “la Canadiense” a Barcelona va forçar la introducció de la jornada laboral de 8 hores, entre d’altres. I va durar 44 dies, no 24 hores. I ho vam fer els catalans, no un altre poble. No sé si m’explico...

En definitiva, fóra bo que s’anés a votar en qualsevol cas a qui es comprometi (i pugui fer-ho!), a desplegar la independència, i no a qui opti per seguir ajornant-la amb programes enganyosos com els de qui demana seguir insistint en el referèndum pactat, de “processisme” superlatiu. Per què no cal dir que la majoria absolutíssima del bloc del 155 no només sempre ho bloquejarà sinó que serà difícil que aquesta majoria desaparegui...oi que hi estem d’acord?

El moment que vivim és absolutament excepcional, com mai abans en els darrers cinc anys. La primera desobediència clara i explícita per part de les institucions catalanes, la violència policial, el neguit i la vergonya d’Europa per haver permès aquesta barbàrie en territori comunitari, la presó, l’exili, i les eleccions convocades des de la Moncloa. I moments excepcionals demanen decisions excepcionals. S’ha acabat votar “per la democràcia”, optar pel mal menor o picar cassoles. Cal estar atents a què se’ns ofereix i centrar-nos en votar qui proposi desplegar la Llei de Transitorietat, aprovar els primers decrets de la República naixent, i dotar de contingut jurídic i efectiu la declaració d’independència del 27 d’octubre. I sobretot, no votar a qui no ho proposi.

El catalanisme polític, principal fre a la consecució de la independència, s’ha assentat des dels seus inicis en un modus operandi “d’acció com a resposta a” i rarament ha actuat d’ofici. La Renaixença com a escut i contraproposta al sistema de restauració decadent, amb voluntat assimilatòria i d’intent fallit d’estat nació espanyol. L’Assemblea de Catalunya com a resposta a la repressió franquista. I en els nostres dies, les cassoles, les espelmes, els talls de carreteres i les enèsimes manifestacions com a resposta a l’ocupació de les nostres institucions i a l’empresonament del Govern legítim. Doncs bé, s’ha acabat resistir, és hora de guanyar.