Si fos la selecció catalana la que jugués al Mundial de futbol, potser seria “normal” que una majoria absoluta de la població passegés el mes de febre futbolística amb els colors de la senyera o de l'estelada gairebé tatuats a cada porus de pell. La “roja” ja n'arrossega d'espanyols disposats a lluir el vermell i el groc a la gorra, la samarreta o els calçotets, però considero que es mantenen uns límits, es centra a moments d'eufòria en el camp (o davant dels televisors, seguint els partits a milers de quilòmetres). És rar veure algú que visqui durant un mes capbussat en els colors de la pàtria. Aquest és el fenomen que des del 2006, des que Alemanya va ser amfitriona dels Mundials de futbol, s'està produint i ha anat agafant una volada en crescendo... que en alguns cercles gairebé fa por.

Si durant anys feia feredat veure algú hissar una bandera negra-roja-groga pels lligams històrics amb l'Alemanya feixista de Hitler, qui es va apoderar de l'àliga i els colors de la República de Weimar i va donar com a conseqüència una connotació negativa a l'esperit nacionalista, des del 2006 hissar aquests colors s'ha anat normalitzant. Tant que ara, especialment en aquest darrer Mundial i especialment des que Alemanya es va classificar a semifinals, primer, i va guanyar la final, després, ha arribat gairebé a l'altre extrem. Cert que és un negoci, això del màrqueting i merchandising, i que els més interessats en què es multipliquin les banderes són els empresaris que en treuen beneficis. Però més enllà dels guanys econòmics que aporten les roderes de les bicicletes, ulleres, banderes i banderetes per al cotxe-balcó-moto-patinet-finestra-porta-fanal, les gomes i gometes, els gots i accessoris, les llantes, etc., més enllà dels fetitxismes i objectes la realitat és que impera una febrada patriòtica-nacionalista alemanya que en un moment en què l'oficina federal d'estadística ha registrat un increment dels atacs violents per motius racistes, fa certa basarda. Que no se'm malinterpreti: el mig milió d'alemanys que es van desgargamellar davant de la Porta de Brandenburg no són ni feixistes, ni racistes. Però aquesta celebració -trobo-exagerada dels colors patris han potenciat, potencien i poden potenciar que en certs sectors i regions, on la discriminació no és del tot rebutjada i on ja de sempre són caldos de cultiu d'actituds escèptiques contra estrangers, es produeixi una virulència del nacionalisme alemany lligat a actituds violentes. Siguin increpàncies al mig del carrer, siguin atacs a locals d'estrangers. D'exemples ja n'hi ha hagut aquests dies de Mundial.

La qüestió, tornant al principi de l'article, és potser reflexionar sobre fins a quin punt són sanes les manifestacions públiques dels sentiments nacionals i de les identitats. O fins a quin punt hi ha excepcions socialment tolerades. Potser és que sovint domina la idea, establerta, que aquelles nacions petites tenen dret i han de fer soroll i exposar-se, mentre que les grans ho tenen gairebé prohibit perquè, com que ja ocupen prou espai, terreny i poder, aquestes actituds s'interpreten en clau d'arrogància i superioritat. O potser el que cal és reflexionar sobre com les noves generacions treballen la història, com se'ls ha d'explicar els fets passats, especialment en els casos en què els motius nacionalistes es van instrumentalitzar per discriminar i anihilar, com l'alemany. I a partir d'aquí, se'ls pot deixar sortir al carrer per a que es disfressin conscientment i responsable amb els colors de la bandera que senten, i la defensin amb la gargamella oberta.